El temps passa, les gogós continuen
Després de dinar dijous al restaurant Lázaro amb Lluís Agustí, un gran home, amic de les nits de París, vam caminar el just per no haver d’apuntar-nos a un gimnàs. Un migdia esplèndid. –És curiós, et fa venir mala consciència gaudir d’aquest sol. Et sents culpable del canvi climàtic...
Moltes hores després, a les quatre de la matinada, vaig tornar a sentir aquella sensació de culpabilitat tan del segle XXI quan quatre noies vestides de pin ups de la Costa Blava van pujar als podis del Sutton. El temps passa, les gogós continuen. No freqüento el Sutton –s’hi lligava molt en la seva primera època, divorciats i divorciades– però tampoc no fa cap mal contemplar, voyeur i sense baves, tanta energia juvenil.
De sobte, i no una sinó fins a tres vegades, unes joves es van enfilar als podis per ser, estar i ballar. Suposo que els llums els impedien de veure la clientela que atapeïa la pista o els petits grups d’homes que treien els mòbils ipso facto per captar els seus rostres alegres amb aquelles dones de
Es mouen menys, van al seu aire i no ballen en gàbies, però les gogós encara existeixen, a Tuset
fons. Anava a anomenar-les nines o dir una cosa tan cursi com “deesses de cames infinites”, amb aquell aire desentès del món i la nit, meitat complex de superioritat, meitat “demà a les onze he d’anar al dentista –o trucar a la meva mare– i dormiré poc”.
–No creus que també haurien de sortir gogós masculins? –Sí, és el que tocaria. No és que el meu amic i jo trobéssim a faltar l’aparició de quatre paios musculosos –un d’ells mulat, probablement–, amb tauletes i torsos depilats, però ens va semblar que el tren de la modernitat exigia alguna observació pro igualtat de gènere.
Han desaparegut les guapes dels podis de la Volta, les secretàries que portaven cafetons i la cortesia nàutica de les dones primer i, tot i això, a les discoteques de Tuset encara hi ha gogós, icones dels sixties, que es movien més, estudiaven Lletres i semblaven –avui com ahir– inabastables. El que ja no es porta són les gàbies, els barrots i les purpurines a les galtes, però, fora d’això, es manté aquella figura femenina de la nit.
I encara se’n diu gogós? No ho sabia ningú, com tampoc no semblaven compartir la nostra mala consciència per la visió d’unes joves que es mouen poc –menys que en els seus orígens–, més aviat un balanceig que marca distàncies amb el poble suat que balla als seus peus.
Vam suposar que les gogós haurien de desaparèixer de les discoteques per allò de la cosificació –paraula a què li estic agafant gust– o, almenys, com ja va ser dit, compartir protagonisme amb guaperes.
Jo no crec que ser gogó sigui res dolent –encara que no sigui per costejar els estudis– ni mereixi indignació o una crisi de culpabilitat, com tampoc no s’ha de patir si el sol torra al març. Quina mania de crucificar-nos!