Per a Dijsselbloem, sense afecte
Les declaracions de Jeroen Dijsselbloem, cap del Eurogrup, encara porten cua. No és gens extrany. Al costat de les del seu col·lega polonès Janusz Korwin-Mikke, que va assegurar a principis de març que “les dones han de guanyar menys perquè són més febles, més baixetes i menys intel·ligents”, les afirmacions del tal Dijsselbloem, sobre el fet que els països del sud malbaraten les ajudes que ofereixen els del nord “en copes i en dones”, podrien formar part d’una antologia de les beneiteries que surten de la boqueta dels polítics.
Els d’aquí també ajudarien a nodrir les planes del llibre que proposo amb algunes meravelloses perles. Sense anar més lluny, amb la de l’expresident de l’autonomia balear, l’ínclit i ocurrent Gabriel Cañellas. Quan fou preguntat sobre una pobra senyora apunyalada fins a set vegades per la seva parella, va contestar que “les dones triguen molt a morir” i es va quedar encantat amb aquesta humorada tan graciosa que vàrem poder sentir en directe en una entrevista a la ràdio. D’un masclisme semblant van ser les declaracions de José Manuel Castelao, expresident del Consell General de la Ciutadania Espanyola a l’Exterior, que va assegurar amb una franquesa estupenda que “les lleis són com les dones, estan per violar-les”. Per a mostra valen dos botons. En guardo molts més en la meva capsa de cosir a la disposició de les persones interessades.
No és un consol, per descomptat, comprovar que fora d’Espanya, tant a Polònia com a Holanda, hi ha individus de la categoria intel·lectual i de l’exquisida sensibilitat antifeminista d’aquests dos espècimens meravellosos anomenats Dijsselbloem i Korwin-Mikke. Les d’aquest últim no podien sorprendre a ningú que conegués la seva trajectòria xenòfoba i el seu interès per cridar l’atenció. Si les meves dades no fallen, va ser sancionat pel Parlament Europeu per haver entrat saludant a la manera dels nazis. Les de Dijsselbloem em semblen molt menys esperables d’un polític de la seva categoria (?), que a més representa l’Eurogrup del qual formem part igualment els països del sud, per més que això els pugui molestar als calvinistes del nord, com ell.
Pitjors encara que les polèmiques declaracions de Dijsselbloem, que, d’altra banda, hem pogut sentir a altres polítics europeus, em semblen les seves justificacions, aquest “sostenella y no enmendalla” tan hispànic i que qui sap si no fou exportat als Països Baixos en una altra època, aquest disculpar-se pel malentès, afermant-se en la defensa de “la veritat”. La seva, segons les pròpies paraules, “fruit de la cultura calvinista i la sinceritat holandesa”, per filar encara més prim i amb més mala intenció. O el que és el mateix: no vols caldo? Doncs apa, té, tassa i mitja.
Les insultants vulgaritats masclistes de l’holandès calvinista haurien de preocupar-nos poc si només fossin això, declaracions
Rere les seves paraules hi ha l’enfrontament nord-sud que sol ressorgir en èpoques de crisi i ens porta a la fi del segle XIX
diarreiques d’un calvinista holandès. Per desgràcia em temo que rere d’elles hi ha altres aspectes dignes de tenir en compte com són, una vegada més, l’enfrontament nord-sud que sol ressorgir en èpoques de crisi i que ens porta a la fi del segle XIX quan apareix el panllatinisme, com a oposició a la lliga pangermànica del 1890, amb l’objectiu de reforçar els valors meridionals. Recordem que França havia estat derrotada per Alemanya el 1870, que Itàlia ho seria a Adua el 1896 i que Espanya perdria les seves últimes colònies en una humiliant transacció enfront dels Estats Units el 1898.
El nord protestant imposava als països del sud la seva preponderància econòmica, política, social, cultural i fins i tot ètnica. En aquells dies es debatia si la raça llatina era inferior a l’anglogermànica. A Espanya una sèrie de publicacions neixen arran de la polèmica: Raza Latina, Historia Latina ,o La Revista Latina que troben, a més, el seu paral·lel en la xilena Renacimiento Latino i en l’argentina Revista Latina. També a França diverses publicacions, Revue du Monde Latine, L’Âme Latine, Alliance Latine serveixen per unir les gents del sud enfront dels bàrbars del nord, triomfants potser com a conseqüència de la decadència a la qual es veuen arrossegats els pobles mediterranis.
La polèmica nord-sud salta a les planes de gairebé totes les publicacions finiseculars espanyoles. A la revista Helios, per exemple, CansinosAssens defensa la llatinitat, enfront d’Ángel Guerra, que és partidari dels homes del nord, dels pensadors enfront dels somiadors. En una altra revista, Alma Española, l’escriptor satíric Luis de Tapia es fa ressò de la qüestió en uns versos carregats d’ironia: “Me has dicho ayer, con la fatal rutina / que a tantos caracteres aprisiona, / que es perfecta la raza anglosajona /y poco más que un trapo la latina / que nos pierde ese sol que nos calcina / y que el arte es pereza que apoltrona; / la fábrica lo es todo y la persona / tan sólo al trabajar se hace divina”…
Com en els discos sol·licitats de Ràdio Andorra, són per a vostè, senyor Dijsselbloem, els versos de Tapia, però, que consti, sense cap afecte.