La bata de feina
Aconsello encaridament veure l’insòlit vídeo de la conversa entre sor Lucía i l’actor porno Nacho Vidal. Dura tot just cinc minuts, però tots són minuts d’or. El vídeo s’emmarca en la campanya “Invulnerables” de la fundació Rosa Oriol, l’objectiu de la qual justament és convertir en invulnerables tots els nens que viuen en permanent vulnerabilitat. I per això, sor Lucía ha plantejat una actuació integral que passa per tot, per aconseguir que puguin tenir classes d’anglès, que juguin a futbol amb els altres nens, que vagin a colònies d’estiu, que tinguin ulleres quan en necessitin i, en definitiva, que s’igualin les seves oportunitats amb la resta de nens. És un projecte innovador, ambiciós i eficaç per als nens amb risc d’exclusió social, que crea xarxes amb agents públics i privats per aconseguir trencar el cercle viciós de la pobresa. Ara per ara, aquestes xarxes ja estan actuant a vuit zones del territori català i la seva efectivitat és tan notable que augura un creixement exponencial.
Què té a veure tot això amb Nacho Vidal? Probablement poc, més enllà de la voluntat de trencar esquemes i donar a conèixer el projecte a través
Sor Lucía: “L’única religió vàlida és la de l’amor que es converteix en servei; les altres coses no serveixen”
de xerrades sorprenents. I no hi ha dubte que la conversa entre una monja de clausura i un actor porno conté tots els accents de la paraula sorpresa. Però la sorpresa fuig de qualsevol morbositat i esdevé profunda amb la primera frase de sor Lucía adreçada al Nacho: “Tu amb la teva cara, i jo amb el meu hàbit, anem nus”. La resta, per la seva profunditat, és previsible coneixent aquesta sor argentina que viu la seva transcendència espiritual amb un lliurament total al proïsme, desposseïda de tot atribut que no sigui l’amor a la seva fe i la dedicació als desfavorits. Quan Nacho li pregunta per què porta l’hàbit si podria fer el mateix sense l’abillament, ella li respon que és la seva bata de feina i que li recorda el seu compromís de 24 hores amb la gent. “M’identifica”, assegura. Dotada d’una intel·ligència vibrant i d’una llengua valenta, aquests cinc minuts ens deixen frases que són autèntiques sentències de convivència i respecte. Per exemple, quan parlen de la filla transsexual de l’actor, i de la seva lluita per ser acceptada, sor Lucía li respon: “Durant molt de temps l’Església s’ha dedicat a apedregar aquells que no vivien d’acord amb la norma”, per afegir que “hem tingut prou religió per odiar-nos, per crear normes i estructures, però poca per estimar-nos”. Amb una reblada final: “L’única religió vàlida és la de l’amor que es converteix en servei. La resta no serveix”.
De sobte, com n’és tot de senzill: una fe que remou consciències; una religió com un servei a l’ésser humà; i un Déu que estima. La resta no serveix, assegura sor Lucía, i és cert. No serveix la fe que crea fanàtics, ni la religió que alça murs d’incomprensió, ni els déus que odien. O Déu és el Déu de sor Lucía, o és el diable.