Pavelló de les mares solteres
Sento encara una esgarrifança les poques vegades que, per algun atzar, he de travessar el carrer de la Maternitat, una via estreta situada al costat del Camp Nou i que comunica la Travessera de les Corts amb l’avinguda de Joan XXIII. Durant quatre anys, a mitjans dels anys vuitanta, la vaig recórrer cada dia per arribar a classe. El meu institut era al pavelló de les mares solteres de l’antic hospital. Al seu dia, a Barcelona naixien tants expòsits –i, sobretot, en morien– que va caldre buscar un emplaçament més salubre per donar-los la benvinguda, i el clima de les Corts era millor que el del Raval. A aquestes “embarassades secretes” se les apartava, per evitar-los la vergonya. El pavelló rosa, on vaig estudiar, les va acollir des del 1925 fins al 1974. Els nanos ens inventàvem històries d’aquelles mares dissortades que ens havien precedit en aquell lloc, que alternàvem amb llegendes urbanes sobre el frenopàtic, l’inquietant edifici del costat, fundat el 1863 pel metge alienista Tomàs Dolsa i el seu gendre. Hi havia alguna cosa del desemparament de les mares estigmatitzades i de la marginació dels bojos –que imaginàvem sotmesos a cruels electroxocs i passejant pel jardí amb camises de força– que connectava intensament amb els nostres sentiments adolescents.
Fa poc, ens vam reunir per dinar quatre antics companys de classe. Feia trenta anys que no ens vèiem. Quins records sobreviuen a tres dècades? Aquella noia pigada a qui no ens vam atrevir a dir-li mai res; les escapades al cementiri veí per llegir, entre tombes, La increíble historia de la Cándida Eréndira...; una professora que em va dir que “les frases entre parèntesis són el recurs fàcil dels que no en tenen d’altres”; el tràfec d’un únic exemplar d’una revista pornogràfica cada vegada més atrotinada per la qual el seu propietari ens cobrava unes pessetes de lloguer... Per proximitat amb la Masia, alguns cadets del Barça seguien les seves classes allà. Un dia que el professor de filosofia, Andrés Grau Arau, lliurava els resultats dels exàmens –un per un, amb comentaris personalitzats–, li va arribar el torn a un d’ells. “Per al futbol, fill, no sé si deu servir però, sens dubte, és vostè un filòsof!”. Era en aquell moment un desconegut Pep Guardiola. Quan, 22 anys després, Ibrahimovic li va cridar: “No ets un entrenador, ets un filòsof!”, ell –com tots els exalumnes– devia recordar complagut la frase de Grau Arau.
Alguns deuen tenir magdalenes proustianes. Jo tinc un carrer, de voreres estretes, pel qual, sense adonar-me’n, sempre hi acabo tornant a passar.