El procés europeu

El procés europeu, a diferència del procés català, no està en aquella edat que els éssers humans considerem prèvia a l’ús de raó, sinó en la de la maduresa, en allò que l’escribidor de Mario Vargas Llosa denominava, amb indissimulada ironia, “la flor de la vida”. No hi ha rosa sense espines, i la del procés europeu les té en abundància: sovint hom no aconsegueix subjectar-ne la tija sense punxar-se. Però la rosa segueix al seu lloc, una mica malparada, sí, tot i que encara amb un potencial molt esperançador i –això és més important– sense alternativa que garanteixi un demà millor per als 500 milions d’habitants dels 28 països de la Unió Europea.

“Europa és el nostre futur comú”. Amb aquesta frase acabava la declaració conjunta subscrita pels primers ministres i presidents europeus reunits el passat cap de setmana per celebrar els 60 anys del tractat de Roma, que va infantar allà la UE. Així de senzill i així de complex. Així de senzill perquè amb aquestes sis paraules n’hi ha prou per entendre la rellevància del procés europeu. I així de complex perquè ara mateix s’enfronta a la seva hora més difícil, afligit per la crisi de l’euro (encara falta molt per resoldre-la) i per la dels refugiats; mutilat per la deserció del Regne Unit que comporta el Brexit; corroït pels populismes interns –Le Pen, Grillo, Wilders, etcètera– i assetjat pels externs –Trump, Putin–. I, sobretot, ferit qui sap si fatalment per unes taxes d’atur que a massa països estan excloent radicalment els més joves del futur que la UE diu que vol construir per a ells.

A aquest marc convuls s’uneixen altres desigualtats en matèria econòmica i en matèria política. Sembla una heroïcitat –o un disbarat– acariciar aquesta major integració quan Alemanya exporta automòbils a tot el món i Grècia malviu com si fos l’Estat okupa d’Europa; quan França vibra encara –i tant de bo que ho segueixi fent per molts anys– amb el lema revolucionari “Liberté, egalité, fraternité”, i a Polònia imposa la seva llei una contrareforma lesiva per als principis europeus. Però, tot i així, cal buscar una via de progrés per a la UE. En primer lloc, no podem oblidar-ho mai, perquè va néixer com una promesa de pau després de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial, per tal de desterrar la guerra del Vell Continent, en el convenciment que lord Nelson s’equivocava quan considerava la seva armada com el millor negociador, ja que la negociació és ben bé una altra cosa. I, en segon lloc, perquè els seus ideals fundacionals, que beuen dels de la Il·lustració, encara són els més apreciables i no compten amb un defensor més fiable i conscient de la seva responsabilitat històrica que la pròpia UE.

La solució que se sospesa amb més freqüència per tornar a engegar el motor, ara gripat, del procés d’unió és el de l’Europa de les dues velocitats. És a dir, aquella en la qual els països més sanejats i de més vocació europeista busquin el consens en matèries de seguretat i defensa, de fiscalitat i lluita contra la corrupció, per continuar avançant pel camí de la unió i del millor funcionament comunitari. Alguns països de l’Est s’hi resisteixen, adduint que es convertiran en nacions europees de segona classe. Però és un fet que alguns d’aquests països ja són el que són, a més de figurar entre els que reben més ajuts; i, d’altra banda, que si no volguessin sentirse exclosos podrien acostar-se una mica més a les tesis de progrés. Tots els països europeus pateixen ara dèficits de seguretat davant amenaces com les derivades dels neoimperialismes o del terrorisme global. Sobre això no hi ha discussió possible. I molts països –Espanya, sense anar més lluny– pateixen a més dèficits en matèria de corresponsabilitat fiscal o de lluita contra la corrupció o a favor de la transparència i d’una millor gestió, que podrien atenuar si adoptessin els protocols europeus més avançats. Aquí tampoc no hi ha gaire discussió sobre les bondats del camí d’integració triat. Farà falta flexibilitat en les negociacions, i molta, perquè les posicions nacionals estan allunyades. Però d’això es tracta, precisament, de negociar.

Els grans partits de les nacions de la UE tenen una gran tasca per davant, si realment s’han assabentat que Europa, com diu la declaració de Roma, és el nostre futur comú. Quan tindrem un partit polític espanyol o català que situï de debò la construcció europea entre les seves prioritats? Ara bé, no només als partits correspon aquella tasca. També concerneix a tots i cadascun dels ciutadans europeus. Perquè la UE no es redueix a una casta de funcionaris que resideix a Brussel·les i cobra bones dietes. Aquests funcionaris són només l’avançada humana del projecte. Però el treball o, si més no, la convicció de base ens correspon a tots els ciutadans europeus. A tots. Inclosos, per descomptat, els catalans. Tant els que creuen prioritari buscar la independència i, per tant, atomitzar una mica més Europa, com els que pensem que la manera d’enfortir Catalunya no passa per aquesta divisió, sinó per multiplicar la contribució catalana a la construcció d’Europa.

Quan tindrem un partit polític espanyol o català que situï de debò la construcció europea entre les seves prioritats?