Soc ecologista, i què?
Quan vaig fer quinze anys, els meus oncles em regalaren el Manual del ecologista coñazo, d’Alfonso Ussía. Ells no es consideren de dretes, sinó assenyats, i per això creuen que la política verda no es pot prendre seriosament. El meu pare era socialista quan el socialisme encara existia i, per rebel·lia, jo vaig ser un poc antisocial. Tot i que l’humà em sembla l’ésser més fascinant del planeta, em cau millor la Mare Terra que els qui la maltracten.
No soc vegana, ni reciclo tot el que caldria, ni em privaria d’un viatge per evitar la contaminació, ni dono el conyàs amb el tema. Sé que ningú no em faria cas, des que em regalaren aquell llibre. I aquí rau el problema; en la manca de confiança i de contundència. En el fet que, cada cop que es plantegen propostes interessants, mig món les menysprea per endavant, només perquè porten el nom de Manuela Carmena o Ada Colau.
Hi ha un orgull, en la defensa del que és nociu, com qui es vanta de no llegir diaris, menysprea la cultura o desmantella la política mediambiental d’Obama perquè, tanmateix, el futur no existeix. Aquest orgull s’escampa com un virus. Encomana a mandrosos i categòrics,
La falta de respecte pel medi ambient és pròpia de societats subdesenvolupades
els més vulnerables, que paradoxalment s’imposaran com si fossin forts, sense cap necessitat de tenir raó; els la donaran igualment.
El poder i els diners són contaminants, i tots volen estar al seu costat. Llavors perden la realitat de vista. Tenen les proves davant dels nassos, i res. Per exemple, va el clima i converteix el febrer en un mes de juny, transforma l’hivern en estiu d’un dia per l’altre. No pot ser més empíric, ho diu el mateix concepte: canvi climàtic. Però els que alerten de les conseqüències que tindrà això són ignorats com Cassandra. Els desacrediten titllant-los de “políticament correctes” i “de superioritat moral”, els insults de la nova era.
Ser ecologista hauria de ser alguna cosa més que una identificació ideològica, una etiqueta rastaflauta o un sinònim de pijoprogre. El seu objectiu no pot subestimar-se. Sembla que haguéssim d’avergonyir-nos, en reconèixer que les superilles són una bona idea. De fet, són un referent per a París i Buenos Aires, entre d’altres capitals. A les zones de vianants es viu millor, ho sé per experiència. Crec que les ciutats són incompatibles amb la circulació massiva de motors, de la mateixa manera que el servei de Rodalies, ara mateix, és incompatible amb una ciutat sense cotxes. Hi ha molta feina per fer, però cal fer-la. A Barcelona moren prematurament 3.000 persones cada any per culpa del seu disseny urbanístic. Però el que s’aplaudeix és criminalitzar els ciclistes.
La falta de respecte pel medi ambient és pròpia de societats subdesenvolupades. De manera que podeu dirme utòpica, conyàs o naïf, que la condescendència no us farà més assenyats. I els altres, ja va essent hora de llevar-se complexos i sortir de l’armari.