I jo, què?
Lamentable espectacle el que s’ha pogut veure aquesta setmana a bona part de les Espanyes després que Mariano Rajoy anunciés a Catalunya una milionària inversió en infraestructures. No pel gèlid silenci amb què una part (no tota) de l’empresariat català el va escoltar ni pel fet que a la llista d’obres s’hi trobés a faltar moltes de les reclamacions històriques catalanes. Ni tant sols perquè tots els que vivim d’aquest costat de l’Ebre som sanament escèptics davant promeses d’inversions que acostumen a incomplir-se de manera tan escandalosa que ja ni ens indignem. D’aquí l’explicació principal del gèlid silenci dels empresaris catalans que, a més, creuen que don Mariano arriba tard per intentar aturar el sobiranisme i, a sobre, amb una de les eines més suades amb què s’intenta des del Govern de l’Estat acontentar Catalunya: diners.
El lamentable espectacle es podia llegir l’endemà a la premsa de bona part de les
Tots exigien, amb diversos graus d’indignació, que no es comprés l’amor dels catalans amb diners que ells necessiten
comunitats autònomes espanyoles. Els comentaris més agres, els d’Extremadura i Andalusia, els més mordaços, dels veïns valencians i aragonesos. En essència tots exigien, amb diversos graus d’indignació, que no es comprés l’amor dels catalans amb els diners que ells necessiten urgentment per a les seves infraestructures endarrerides. Hi sortia força el corredor mediterrani. Inútil, ja que el mateix ministre de Foment, Íñigo de la Serna, ha deixat ben clar aquesta setmana, inaugurant un nou tram de l’AVE, que el corredor passa per Madrid. Si Felip II s’hagués il·luminat una mica millor i hagués traslladat la capital espanyola de Toledo a València, ens haguéssim estalviat molts problemes.
Irritació, doncs, a les Espanyes pel que s’ha anomenat “pluja de milions” sobre la insurrecta Catalunya. Extremadura demana tenir una estació d’AVE ja. Recordem que tota la comunitat té poc més d’un milió d’habitants i que Mèrida és a tres hores i mitja de Madrid. Però en aquest país el tren ràpid s’ha convertit en una qüestió d’estatus. No hi fa res que sigui caríssim fer-lo i encara més mantenir-lo i que sigui terriblement deficitari. La gent vol un AVE com una núvia clàssica volia un vestit blanc amb cua de tres metres.
Arguments similars més al sud: que s’inverteix més a València i a Catalunya que no pas a Andalusia i, atenció, que ells també necessiten potenciar el seu tram de corredor mediterrani. Encara que Susana Díaz, àlies la nova lideressa, juga a dues pistes, la mediterrània i la del passadís central.
Però no és aquesta lletania de greuges el que em sembla lamentable. Aquesta brega sobre el fang de la misèria i l’endarreriment d’un país a la cua en infraestructures és que tots els governs, absolutament tots, han utilitzat les inversions del departament de Foment com un Corral de la Pacheca personal. Ministres amb la il·lusió de deixar al seu poble una placa amb el seu nom batejant una autovia. Les carreteres, ponts, trens i ports són usats com a premis o càstigs per a partits propis o contraris. O per guanyar unes eleccions crucials per al partit al govern. Alcaldes i presidents autonòmics demanen infraestructures que no es necessiten també per treure pit i aconseguir un bon grapat de vots. Les infraestructures haurien d’estar fora del debat i el mercadeig polític, com les pensions. Ens estalviaríem que ens vinguessin a fer favors i explicar-nos sopars de duro pagats amb els nostres diners.