Només parlen ells?
Professionals i institucions es mobilitzen per bandejar l’hegemonia masculina en els debats
Fins aquí hem arribat”, es van dir un bon dia Laurel Henning i Marika Andersen, dues expertes en energia, després d’assistir a molts debats a Brussel·les en els quals els ponents eren exclusivament homes. De queixar-se van passar a la denúncia i van llançar EU Panel Watch, el malson dels organitzadors d’actes insensibles a la qüestió de la igualtat de sexes. Owen Barder, director d’un centre d’anàlisi de Londres, també es va atipar d’assistir a debats en què només intervenen homes i, en lloc de limitar-se a contestar amb un educat sí o un no, va començar a respondre amb una pregunta: “Han pensant a convidar alguna dona?”. Cristina Manzano, directora de la revista sobre relacions internacionals EsGlobal, tuiteja des de Madrid: “Enèsima invitació del dia per a panels de debat només compostos per homes. Directament a les escombraries”.
Sobren exemples de les iniciatives contra l’aclaparador hegemonia masculina en els debats. Avalats per institucions o a títol personal, tots són indicatius del creixent malestar a nivell global cap a una pràctica que exclou les veus femenines del debat públic i que fa temps que no reflecteix la realitat del terreny laboral. L’última personalitat en sumar-se al boicot als
manels (expressió anglesa per als debats només amb homes, derivada de man i panel) ha estat el secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres: “Eliminem tots els debats amb només homes a l’ONU. Avisin si en veuen algun”. Ell deixarà d’anar-hi, va dir la setmana passada, donant un clar senyal sobre la rellevància del tema.
Brussel·les és la capital europea de les conferències. En els 299 debats celebrats a la ciutat per institucions i organismes privats el juny del 2016, només 506 participants eren dones, davant uns mil homes, segons dades recopilades per EU Panel Watch. Un 21% tenia només ponents masculins. Els fòrums amb igual nombre d’homes que de dones van ser només el 34%, deu punts més no obstant això que l’any anterior. Que hi hagi una dona com a moderadora no compta, al·leguen, perquè consolida la imatge que els experts són només homes i des d’aquella funció elles no opinen.
“No és estrany trobar-te debats sobre igualtat de gènere o, el que és encara més depriment, sobre el futur de l’economia o d’Europa en els quals només intervenen homes”, explica Henning, cofundadora de l’observatori. “No volem que hi hagi panels compostos només per dones, el que defensem és la diversitat”, aclareix. La resposta a les seves denúncies no sempre és positiva però la pressió a les xarxes socials ha portat alguns organismes a canviar la composició dels seus debats i incloure més dones. “A Espanya i a l’Europa central no hi ha cap conscienciació sobre el tema. Quan en parles amb col·legues homes no hi veuen cap importància”, afirma Manzano.
Després de la denúncia, venen les iniciatives perquè ningú no pugui dir que no troba expertes, com la plataforma Brussels Binder, impulsada per Corinna Hörst, subdirectora del German Marshall Fund a Brussel·les. “No hi ha un problema d’oferta sinó de demanda”, afirma. La iniciativa va ser presentada fa uns dies a Brussel·les amb patrocinadors com Amazon o Google, que va cedir la seva seu per a un acte de recaptació de fons que permetrà llançar una base de dades de dones que treballen en think tanks i universitats, disponibles per ser ponents o parlar als mitjans.
Més enllà que aquests actes siguin en part el reflex de societats amb tics masclistes més o menys arrelats, els experts consultats apunten a més causes per explicar l’escassa presència de dones en el debat públic, com els cercles viciosos dels circuits d’experts o la pròpia psicologia de la dona.
“En la carrera acadèmica, com més alt mires, més gran és la bretxa de gènere. Com que els mitjans solen preferir professors veterans, més sovint seleccionaran homes. També cridaran unes quantes dones molt destacades però desbordades de peticions, que declinaran participar-hi”, explica Cas Mudde, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Geòrgia (EUA), que apunta també al sexisme als mitjans, “en especial en cultures tradicionals, on se suposa que l’expert és home i gran”. A més, “la dona, en general, se sent menys segura del seu nivell de coneixements que l’home i tendeix menys a l’au-
topromoció”, afegeix Mudde, que sol recomanar públicament col·legues dones com a expertes.
Muntar un panel amb equilibri de sexes “em consta que no és fàcil”, afirma Carmen Claudín, investigadora del Cidob i organitzadora de debats a la ciutat de Barcelona. “De vegades es desconeix les dones que treballen en determinats camps, potser perquè no acaben de destacar. I per què no destaquen? L’explicació no s’esgota amb l’herència masclista. Em pregunto si no hi ha alguna cosa en les dones que ens porta a tenir menys ànsia de ser visibles. No perquè ens infravalorem sinó perquè ens importa menys. No ho veig en els homes. Ells ho tenen molt incorporat en la seva programació”.
Matt Dann, secretari general del centre d’estudis Bruegel, hi veu altres explicacions. “A l’organitzar un debat, la reacció immediata és pensar en coneguts. Si no ets gaire jove, la gent que coneixes i amb qui vas anar a la universitat i pot ser un expert tendeix a ser com tu. Com que la majoria d’organismes estan dirigits per homes, tendiran a convidar gent com ells: homes”.
Bruegel, un dels centres d’anàlisis més prestigiosos de Brussel·les, dona suport a la iniciativa del Brussels Binder i fa sis mesos va posar en marxa una estratègia per assolir l’equilibri de gènere als seus freqüents panels. Fa un any, menys del 20% dels participants en els seus debats eren dones. Ara superen el 30% i aspiren “a arribar més amunt”.
“L’equilibri de gènere és una de les moltes consideracions que has de tenir en compte des del principi quan muntes un debat. No val pensar al final que, ai, ai, necessites una dona”, adverteix Dann. “Portarà temps aconseguir-ho perquè has de canviar la teva manera de pensar, però és possible fer-ho”.