Per què el cel de dia és blau?
El cel és blau perquè el Sol pertany a la seqüència principal d’estrelles i per tant encara converteix hidrogen en heli al seu interior, alliberant d’aquesta manera l’energia sobrant en una sèrie d’ones electromagnètiques que inclouen l’espectre complet de llum visible i amb ell tots els tons possibles de blau.
El cel és blau perquè altres estrelles antigues i llunyanes van produir en el passat ferro, níquel, nitrogen i altres elements al seu interior. Aquests elements es van aglutinar a la Terra quan es va formar el sistema solar en prou quantitat per atrapar gravitatòriament els de naturalesa gasosa, que com a tals tendien a escapar-se. El cel és blau perquè els nostres avantpassats, els bacteris, van inaugurar fa milions d’anys un cicle que aportaria a aquesta atmosfera inicial grans quantitats d’oxigen i nitrogen, moment fins al qual el cel era probablement d’un altre color trist o vague.
De nit el cel és negre fins i tot al voltant dels fanals i, quan està ennuvolat, el cel és blanc o gris depenent de la concentració de gotes d’aigua als núvols. Però, quan el sol brilla en les hores centrals d’un dia clar, el cel és blau perquè les molècules d’aire de l’atmosfera tendeixen a absorbir i reemetre la llum en totes les direccions, amb més probabilitat per als colors de longitud d’ona més curta, blaus i violetes, convertint el cel en una espècie de llum que ens il·lumina amb colors freds.
Si el mira una abella, el cel tendeix a l’ultraviolat, però el cel és blau si el mira un humà perquè la llum que dispersa l’atmosfera excita els receptors de blau dels nostres ulls en més proporció que els receptors de verd o de vermell.
El cel és blau perquè, amb qualsevol altra combinació de fets, no estaríem aquí per explicar-ho.
Quan finalment la llum del sol declina a l’horitzó i per tant ha de travessar una quantitat més gran d’atmosfera per arribar als nostres ulls, el cel ja no és blau sinó groc.