“Les meves fotografies revelen les meves experiències, no la realitat”
Christopher Anderson, fotògraf de l’agència Magnum
Fa més d’una dècada que Christopher Anderson forma part de la família Magnum, l’agència dels fotògrafs per excel·lència. Va néixer al Canadà, va créixer a Texas i va viure més de vint anys a Nova York, però el juliol passat va decidir traslladar-se a Barcelona. La seva dona és francesa i catalana, i van pensar que aquesta ciutat era ideal per a una vida familiar. A més a més, Barcelona li permet viatjar fàcilment per raons de feina a qualsevol lloc del món. Capitolio, sobre la Veneçuela de Chávez; Son, una reflexió amb l’arribada del seu primer fill com a protagonista; Stump, un retrat de la naturalesa del poder a partir de les eleccions nord-americanes del 2012, i un treball extens en revistes
com Newsweek i National Geographic són alguns dels seus treballs més celebrats. Una de les seves últimes tasques ha estat formar part del jurat de la primera edició dels premis FCBarcelona Photo, amb uns guanyadors que es donaran a conèixer els pròxims dies.
Què significa formar part de l’agència Magnum?
És un somni per a qualsevol fotògraf, però per a mi el més interessant és que representa una manera de treballar amb integritat, independència i llibertat. I també és un honor tenir com a col·legues fotògrafs contemporanis que han tingut una gran influència en mi.
Hi ha un segell Anderson?
Tinc quatre llibres publicats, i cadascun té un estil diferent, però el que els connecta tots és l’emoció. Quan algú veu una fotografia meva vull que senti una cosa intensa i física a dins que el transporti a un altre lloc. I, sobretot, que no es pregunti com s’ha fet la fotografia. Si s’ho pregunta, la fotografia falla.
Vostè parla de la subjectivitat de la fotografia. Com s’aconsegueix? La fotografia pot ser i ha de ser subjectiva. Res no és objectiu, tot és una elecció. El que trio incloure i el que trio excloure. El més interessant en qualsevol fotografia és el punt de vista de qui la fa, mirar a través dels ulls d’una altra persona.
Però la realitat és la realitat.
Sí, però és la meva realitat. Vostè i jo podem veure el mateix però tenir diferents opinions que no necessàriament han de ser excloents. L’única cosa que cal fer és ser honest i autèntic, al cent per cent. Perquè les meves fotografies tinguin
èxit, he de ser subjectiu, i per això m’he distanciat del fotoperiodisme.
No se sent fotoperiodista?
No m’agrada aquesta paraula. Un fotògraf reporter assisteix a un esdeveniment, i la seva feina és ser tan objectiu com pugui. Jo no funciono d’aquesta manera, sinó més aviat com un editorialista. Em sento més identificat amb els articulistes que escriuen a les pàgines d’opinió. A l’última edició del New York Times, per exemple, publico un retrat de Donald Trump que vaig fer la setmana passada. No és periodisme, és la meva opinió sobre Trump i sobre la meva experiència d’aquell moment.
Va començar treballant en blanc i negre i ara s’ha passat al color. Com ha estat aquest canvi?
He tingut com dues vides professionals com a fotògraf: en una primera, tot era en blanc i negre, però ara estic en una època gairebé completament en color. Quan vaig estar treballant en zones de conflicte, el blanc i negre em permetia allunyar-me de l’actualitat i ser més atemporal i universal. Ara em sento més vitalista, i per tant més colorista, però no renuncio al blanc i negre. Per exemple, aquest retrat de Trump és en blanc i negre perquè volia evitar fer una caricatura, amb el seu pentinat i el seu color de pell ataronjat.
El seu treball sobre uns refugiats haitians va guanyar la medalla d’or Robert Capa el 1999. Què va significar per a vostè? Ho vaig entendre tot. Vaig entendre què és el que volia i el que necessitava fer. Vaig veure clar en aquell moment el que la fotografia representa per a mi. Les imatges han de revelar alguna cosa sobre la teva experiència. La funció que tenen no és dir als altres què està passant, sinó transmetre’ls el que tu has sentit sent allà.
Quina és la fotografia que no ha fet vostè que més l’ha impactat o influït? La primera imatge que em va marcar i que em va fer descobrir que al darrere de cada fotografia hi ha una persona que la fa va ser una seqüència molt famosa de Cartier Bresson amb un home saltant sobre l’aigua. Però avui dia la imatge que m’estimo més és una del fotògraf africà Malick Sidibe, titulada Nuit de
Noël, sobre una parella que ballen junts. Quan la miro, sento que conec la gent que hi apareix, sé quina experiència estan vivint, i em transmet alegria. És un resum perfecte del que ha de ser una fotografia.
Avui qualsevol persona és un fotògraf amb el telèfon mòbil. Ho veu com una cosa positiva? No hi ha una resposta senzilla. La meva primera reacció davant aquesta democratització de la fotografia és bona. Com a professional, reconec que és positiu, perquè ara tothom té més coneixements sobre fotografia. Però alhora ens dificulta la feina als professionals, perquè com que estem inundats d’imatges és molt mes difícil que una fotografia pugui sobresortir entre tantes i aconsegueixi atrapar la gent.
“M’identifico més amb els articulistes de les pàgines d’opinió que amb els periodistes”