El lloc dels fets
TEMPS. El temps és la possibilitat que dos cossos ocupin un mateix espai. Des que era un nen m’ha captivat imaginar quins cossos havien ocupat un determinat lloc, quins fets havien esdevingut en un cert racó, al pati d’armes d’aquell castell, al claustre d’aquell monestir, en aquell ergàstul medieval, a la barbacana d’una muralla, en un llit amb dosser, en una cova recòndita, en una ermita remota, en un camí empedrat amb roderes de carros ja invisibles, fonaments d’una casa ibera, en una escala de convent, un molí, un portal, un jardí, a la plaça de Forcall o a la platja de Creta on Zeus va posseir Europa sota una figuera. Què hi va passar fa cent, cinc-cents, mil, deu mil anys? Veure-ho tot per un foradet, presenciar la història en moviment! No estic sol en això: la fantasia del viatge a un temps pretèrit és una de les més poderoses des de sempre, una fantasia fundacional que ens ha excitat la imaginació i ens ha portat a fabular de paraula i obra, a la literatura, el cinema, els viatges. Mires una dovella d’un arc de triomf i creus que veus un emperador premiat entre pifres i tambors, la seva ambició i la seva luxúria. La televisió també ha incorregut en aquesta fabulació primigènia, perquè la televisió és la nostra pròtesi més reeixida, ens ajuda a moure’ns en el temps i en l’espai, i ens encanta. La televisió ha jugat de vegades a la ficció enardida (vegeu El Ministerio del Tiempo), i també a l’anhel historicista i documental, com és ara el cas d’El lloc dels fets, que TV3 estrena aquesta nit. És una sèrie documental pensada per fer contentes les meves fantasies diacròniques, una sèrie per viatjar en el temps des del trampolí d’un espai, d’un lloc concret. El monestir de Sant Pere de Rodes, per exemple: aquesta nit és el lloc que ocupa el relat del primer capítol d’El lloc dels fets. L’he vist, i fa goig de mirar-lo. L’escenari és imponent, esclar: pocs monestirs hi ha en un lloc tan fabulós com el de Sant Pere de Rodes, als estreps del cap de Creus, on es va haver d’erigir abans un temple a Venus, entre dòlmens ancestrals. Hi anaven pelegrins des del segle XI, atrets per indulgències plenàries procurades per una butlla papal... que potser va ser una impostura, una falsificació. Aquesta història se’ns explica mitjançant escenificacions amb actors, aquí són un puntal de la imaginació, que així vivifiquen aquell lloc: el teatre de la televisió materialitza els fets que tot visitant somniador desitjaria que se li representés en aquell lloc. El lloc dels fets viatjarà cada diumenge per llocs magnètics on es van viure esdeveniments que mereixen ser explicats i ho estan demanant. El lloc dels fets és realitat ampliada des del sofà, la realitat dels somnis feta televisió.
IFAMILY.El que va d’una sèrie a l’altra: miro iFamily (La 1, dimarts a la nit) i no me’n sé avenir, sembla impossible inventar una sèrie mes insuportable, més indigesta, amb Antonio Resines al capdavant. Em pregunto quin miracle ha salvat Cuéntame del pas (fugaç: ha de ser per això) d’Antonio Resines, perquè, en canvi, Cuéntame (La 1, dijous nit) ara ofereix alguns dels seus millors moments narratius, amb uns actors –Imanol Arias, fabulós– en estat de gràcia.
Què hi va passar fa cinc-cents o mil anys? ‘El lloc dels fets’ t’explica la història en moviment