Pensar la complexitat
Una societat postindustrial només és humana i eficaç si recupera valors preindustrials
Col·laborador d’aquest diari durant dècades, des de finals dels seixanta fins al 2010, els articles de Salvador Pániker han il·lustrat els lectors sobre temes diversos, i han portat a aquestes pàgines els grans debats internacionals del pensament. En aquest, publicat el 26 de novembre del 1989, reflexiona sobre la complexitat, concepte clau en la seva filosofia.
La fallida vertiginosa dels sistemes de l’Europa de l’Est, la inajornable dialèctica Nord-Sud, la crisi de les sobiranies nacionals, el declivi dels totalitarismes, el reconeixement general de la mentalitat ecològica, la caducitat dels conceptes polítics de dreta i esquerra, i així successivament, tot remet a una indispensable “manera nova de pensar”. A uns nous hàbits epistemològics essencialment relacionats amb el fenomen de la complexitat. Nous hàbits epistemològics inspirats ja molt més en les ciències dures que en les ciències toves. Abans que res, l’anomenat pensament sistèmic o també cibernètic —encara que els dos conceptes no siguin del tot intercanviables—. Posem exemples d’aplicació. Dialèctica Nord-Sud. Cal entendre que cap decret ordenant la regulació de la natalitat als països subdesenvolupats podrà tenir eficàcia per si mateix. Només quan les dones del tercer món, responsables majoritàriament de les feines agrícoles, tinguin autonomia econòmica començarà a disminuir la corba demogràfica. Perquè haurà nascut un nou marge d’autoregulació. Perquè elles, les dones, decidiran per si mateixes. Autoregulació és concepte essencialment sistèmic/cibernètic, i ja dic que sense eines intel·lectuals d’aquesta índole amb prou feines s’entén el que passa —i amb prou feines es pot incidir en el que pugui passar— dins del món actual. Un altre exemple relacionat amb la dialèctica Nord-Sud: els europeus potser aconsegueixen alleujar la seva mala consciència regalant els excedents alimentaris al tercer món; però al tercer món això li serveix de molt poc. Com ha explicat el dr. Swaminathan, aquells excedents gratuïts fan abaixar els preus als països que els reben, i produeixen de vegades la ruïna de la pagesia local, amb la qual cosa disminueix el seu estímul i, finalment, la seva producció. Pensament sistèmic/cibernètic, ecologia, retroprogressió, tot es presenta. Passat i futur
entren en una relació molt intricada; tecnologia i tradició s’impliquen de manera nova i recursiva. Per posar un altre exemple d’actualitat: l’immens fracàs d’una agricultura socialitzada, a l’estil soviètic, procedeix d’haver ignorat que l’agricultura tan sols funciona bé en règim de propietat privada —i, fins i tot, en règim de petita propietat privada—. Ara bé, la propietat privada és un concepte essencialment agrícola. Karl Marx la va voler suprimir perquè tenia una mentalitat exclusivament “industrial”. Perquè era víctima de la ideologia del progrés sense tenir en compte el retroprogrés, aquest avançar simultàniament cap al futur i cap al passat. Però avui hem descobert que una societat postindustrial només és humana i eficaç quan recupera, precisament, valors convivencials preindustrials. Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme. Deia Durkheim que no es pot deduir la societat de l’individu perquè no es pot deduir allò complex d’allò simple. Avui ho veiem d’una altra manera: allò suposadament simple (l’individu) és tan complex com allò complex (la societat). Lloc de trobada de mil instàncies diferents (ecològiques, culturals, genètiques, històriques, ideològiques, etcètera), l’individu és, com a mínim, tan complicat com cadascuna d’aquelles instàncies. (Naturalment, la majoria dels individus amb només caricatures
de la seva latent complexitat; però aquesta és una altra qüestió.) El cas és que un principi halogràfic (“El tot en cadascuna de les seves parts”) travessa l’univers, el sotmet a una dialèctica nova, una dialèctica d’autonomies. Pensar la complexitat implica repensar allò polític, entre mil coses més a repensar. Vaig esmentar abans la caducitat, almenys semàntica, dels conceptes de dreta i esquerra. (Crec que està superada ja l’època en què a qui feia tal asseveració el catalogaven, automàticament, com de neodreta.) Es tracta d’una distinció heretada del segle XIX, de quan s’oposaven els principis de llibertat i autoritat, els drets de l’individu i les coaccions del poder. Però succeeix que avui les posicions gairebé s’han invertit; o més ben dit s’han entremesclat. El liberalisme, que va ser d’esquerres el segle passat, a qui pertany ara? Els sentiments patriòtics, que van ser un invent de la Revolució Francesa, qui els invoca avui? El nou liberalisme es basa, abans que res, en les ciències exactes. Si es defensa el mercat com a mecanisme autoregulador és perquè es pensa que el mercat és un mecanisme més sofisticat que qualsevol ordinador central. Però el mercat, ho resol tot? És de dretes, és d’esquerres? És un fet que en els col·loquis interdisciplinaris que es convoquen al món actual es produeixen els més estranys aparella-ments. Citaré a l’atzar. Hi ha un cert denominador comú entre l’enfocament sistèmic d’Edgar Morin, l’ordre social espontani de Von Hayek, els sistemes autopoiètics de Varela i Maturana, les estructures dissipatives de Prigogine, l’ordre a partir del soroll de Von Foerster, el constructivisme de Paul Watzlewick. Què tenen en comú, políticament parlant, tots aquests autors? Difícil precisar-ho. El seu lloc de trobada no és polític, sinó epistemològic: tots ells –de dretes od’ esquerres– participen en un esforç compartit per pensar la complexitat. I aquesta és la qüestió.