L’Europa sofrent
Autor: Wajdi Mouawad Traducció: Cristina Genebat Direcció: Oriol Broggi Lloc i data: Biblioteca de Catalunya (29/III/2017)
A la tetralogia de Wajdi Mouawad titulada La sang de les promeses li faltava Boscos, l’última baula d’una cosmovisió impressionant. La consciència de ser el final d’un itinerari essencial sobre el dolor humà, teixit entre orient i occident, ha carregat damunt Boscos la necessitat de no deixar res per explicar, sobretot pel que fa a la causa del dolor personal i col·lectiu que s’implanta, reiteradament i implacable, en les guerres. Tot i això, Boscos comença amb el moment que Europa coneix l’episodi de distensió més important de tot el segle XX: la caiguda el 1989 del mur de Berlín. Mouawad, però, s’afanya a posar el focus, no pas en la política, sinó en unes persones i uns fets que seran presents en la base del relat colossal –quatre hores de representació– d’uns personatges i unes famílies que faran de l’esperança la raó de la seva existència. I en aquest punt inicial, l’espectador assisteix a la celebració d’un naixement pròxim: el de la criatura filla de l’Aimée (Cristina Genebat) i d’en Baptiste (Xavi Ricart), personatges clau de l’obra.
L’esperança en el demà l’autor l’expressa d’una manera reiterativa, gairebé còmica: una dona entra en escena, es distreu un moment i... ja està embarassada. Exagero fins al pur disbarat, evidentment. Però l’anunci d’un nou embaràs és un recurs que el dramaturg libanocanadenc usa contínuament, de forma desacomplexada, i sospito que ho fa per tal que l’espectador s’adoni d’aquest corrent subterrani d’optimisme que mai acaba de defallir del tot, d’un corrent que escriuen set generacions de dones, les quals, al capdavall, hauran estat l’exemple sofrent que ha assegurat la supervivència de l’espècie en les condicions que Europa ha conegut el 1871, el 1917, en el període 19361945 i fins el 2006. La dèria vitalista de Wajdi Mouawad queda rubricada a l’últim minut de Boscos. És una cloenda formidable a càrrec de la Loup (Clara de Ramon), filla d’Aimée, i que seria, penso, molt més commovedora si l’actriu la memoritzés en lloc de llegir-la.
El nom del personatge juvenil no és, certament, cap caprici onomàstic. L’autor ha fet reviure una certa consciència rousseauniana, imaginant un món feliç en plena natura boscana, on conviurien harmònicament humans i animals, per bé que només l’apunta Clara de Ramon en un jove llop, amb molta agressivitat verbal, en la Léonie (Màrcia Cisteró) i en l’Edmond, el Girafa (Xavier Ripoll), una figura inquietant de la qual l’actor fa una esplèndida creació.
No hi ha dubte que Boscos és l’obra més complexa de l’itinerari de la tetralogia La sang de les promeses, iniciada fa anys amb l’inoblidable Incendis. La Perla 29 i el seu director, Oriol Broggi, assoleixen aquí el punt més alt de la seva maduresa dramatúrgica i, per tant, artística, en totes les disciplines que conflueixen en l’acció teatral. El director ha assumit la responsabilitat de dissenyar l’espai escènic, fent de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya un dels territoris dramàtics més folgats aconseguits fins d’ara. L’espectacle gaudeix també d’un repartiment de primera amb actors tan destacats com Ramon Vila, sempre eficient, i Marc Rius, a més dels citats abans, i amb un conjunt d’actrius impecables, (Marissa Josa i Carol Rovira, amb les esmentades) i el feliç retrobament de Cristina Genebat com a intèrpret dotada d’una fantàstica expressivitat.