La bella dorment 2.0

“Cada pla és un quadre” a l’original versió de La bella dorment que el cineasta i abans pintor madrileny Ado Arrieta va estrenar ahir. En aquest cas, el príncep Egon és un jove que es passa les nits tocant la bateria i torturant així el seu avorridíssim pare, el rei de Litònia. Egon està entossudit a endinsar-se en el regne veí de Kentz per trobar la bella princesa dorment i trencar l’encanteri que la va posar a dormir –i a tots els seus conciutadans amb ella– l’any 1900. Malgrat l’objecció del pare, el seu assistent i una arqueòloga de la Unesco li obriran el camí i li donaran la clau perquè vagi a Kentz i intenti trencar el sortilegi. El veterà director, conegut per les seves pel·lícules experimentals i la seva línia underground, assenyala que es tracta del conte que més li agradava de petit. I confessa que gràcies als mitjans digitals i la tecnologia que es va veure obligat a conèixer després d’alguna ensopegada comercial, aquest projecte li ha resultat realment un gaudi “pictòric”; tant en el rodatge, quan triava els enquadraments com si estigués davant d’una tela, com en la fase d’efectes especials a través de l’ordinador. El film es va rodar en paratges idíl·lics de la Bretanya francesa i en dos castells. Amb Niels Schneider, Agathe Bonitzer i Tatiana Verstraeten als papers principals, Arrieta es val del contrast entre l’actualitat del 2000 i el món de somni d’un segle XIX amb reminiscències medievals. / F. García