Rèquiem per l’Antàrtida
La fragilitat de l’Antàrtida commou en aquesta hora en què els Trump, els Putin i els brexiters es disposen a fer miques l’ordre establert. Aquestes són algunes reflexions finals sobre l’aventura de la primera biennal d’art del continent blanc
De totes les obres presentades durant la biennal d’art del continent blanc, una de les més commovedores és la del canadenc Lou Sheppard, un artista antidisciplinari que ha compost el seu particular Rèquiem per l’Antàrtida. Per posar a punt aquesta composició d’uns vint minuts, Sheppard va haver de tancar-se literalment a la seva cabina durant els primers dies de navegació. Quan ens va permetre accedir-hi, vam entendre el perquè de l’enclaustrament.
La seva obra consisteix a recrear musicalment el perfil de la costa antàrtica. Per això, s’ha dedicat a superposar els accidents geogràfics del litoral extrets de Google Maps amb un pentagrama major. Així s’explica el desordre de la seva cabina: hi vam trobar desenes de rotllos de paper en què la geografia i les notes musicals convergien per crear la partitura de la seva peça singular. Interpretada amb sintetitzador al lounge del vaixell en què viatjava la biennal, aquest envoltant rèquiem atonal va merèixer un càlid aplaudiment. Sheppard el vol estrenar, aquesta vegada interpretat amb un piano, al pavelló antàr- tic de la pròxima Biennal de Ve- nècia. Seria de justícia que tam- bé el pogués editar en disc. Si es tanquen els ulls, al Rèquiem de Sheppard se sent com canten les balenes, les foques, els albatros i pingüins com el que il·lustra aquesta pàgina.
Naturalesa trencadissa. Si Lou Sheppard va batejar la seva peça com a Rèquiem per l’Antàrtida és perquè l’artista és molt conscient de la fragilitat del paisatge antàrtic, que és en si mateix un planeta dins d’aquest planeta. El Tractat del 1959 té caràcter indefinit i prohibeix, entre altres coses, qualsevol activitat extractiva; però en aquesta voràgine de transgressió sistemàtica de tots els acords globals que lideren personatges com Donald Trump, Vladímir Putin o
Theresa May no es pot descartar res. Així que és d’agrair que l’art recreï aquest cant del cigne que és la naturalesa a punt (potser persistirà uns quants anys o dècades) de deixar-ho de ser.
En nom de l’art. En nom de l’art, la biennal es va endinsar al cercle polar Antàrtic. Han estat set dies en què les manifestacions artístiques s’han alternat amb el turisme. Quedarà cap llegat d’aquesta experiència artisticolúdica? La intenció és que sí. Per això s’han fet a bord debats saberuts i per això està previst que els resultats de l’experiència viatgin pel món. Venècia, Londres, Nova York i potser Barcelona són les estacions previstes. I hi ha dos documentals en procés d’elaboració, un dels quals dirigit pel guardonat cineasta francès establert a Barcelona Denis Delestrac. Però en aquests temps de vertigen és difícil deixar empremta. El més probable és que aquesta perduri, sobretot, en obres posteriors dels artistes presents: els més sensibles difícilment no desaprofitaran els estímuls creatius generats per aquesta experiència.
El segell barceloní. La majoria dels participants a la biennal ho ignoraven, però aquest esdeveniment cultural és, des del punt de vista legal, un projecte barceloní. La biennal va ser registrada a Barcelona per la fundació local Quo Artis, en què figura com a patró el seu impulsor, Aleksandr Ponomarev. Per reforçar aquesta vinculació, Quo Artis, que promou la relació entre l’art i la ciència, podria organitzar aquest any a Barcelona una de les presentacions mundials dels resultats de l’aventura antàrtica. Catalunya ha estat representada en aquest projecte per l’artista Eulàlia Valldosera, que no va viatjar al vaixell rus però que va ser present a través d’una sèrie de missatges preenregistrats, en què els animals antàrtics s’adreçaven als viatgers a través de la veu poètica de l’artista mèdium. Tot i que la seva obra va seduir molt els qui es van acostar a escoltar-la, hauria tingut encara més repercussió si s’hagués participat en persona en l’expedició: l’agenda diària era tan intensa (la meteorologia ho condicionava tot) que els artistes havien de competir durament per l’atenció del públic i dels mitjans desplaçats.
Viatgers del temps. Un dels encerts de Ponomarev a l’hora de concebre aquest projecte va ser situar-lo fora del temps. En una era que el transport aeri s’ha democratitzat i expandit fins als confins del planeta; quan un simple ordinador connectat a la xarxa procura una sensació d’ubiqüitat; quan els satèl·lits permeten cartografiar cada centímetre del planeta, el capità Pono (així l’ha rebatejat The Art Newspaper evocant el capità Nemo) ha traslladat els seus viatgers de l’art a l’era dels exploradors. Els dos dies i mig que transcorren des que el vaixell surt del port argentí d’Ushuaia fins que s’albiren els primers icebergs antàrtics distingeixen aquesta biennal de qualsevol altre esdeveniment artístic. Els artistes, els científics, els filòsofs i els visionaris de diferent pelatge que viatjaven a l’Akademik Vavilov han conviscut intensament els uns amb els altres. Cap altra fira no es viu tan al límit com aquesta, amb els seus excessos inclosos.
Una cançó de pirates.
Aquesta biennal té una indiscutible firma d’autor. Després d’haver construït un vaixell sobre una duna del Sàhara, Aleksandr Ponomarev l’ha portat a l’Antàrtida. Ell ha escrit el poema (una cançó de pirates i romàntics) i els artistes i els pensadors han estat els versos.