Galeristes davant del buit
En un any com el 1917 a casa nostra sorgia, al voltant de la Sala Parés, un grup amb postulats gens radicals, que, a diferència dels moviments avantguardistes, volia endinsar-se en el passat per treure saba nova per canviar el present, l’anomenada generació de 1917. Al mateix moment, Josep Dalmau acollia a la seva galeria la revista dadaista 391, que l’avantguardista Francis Picabia va publicar durant la seva estada a Barcelona. Tot plegat, ja manifestava des del punt de vista artístic la constant tensió entre tradició i modernitat que ens duraria bona part del segle XX i que condicionaria els criteris en l’articulació de col·leccions públiques.
Els anys que envolten la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) són anys convulsos socialment i políticament. Són els anys de la Primera Guerra Mundial i de la revolució russa de 1917, que havia de partir el món per la meitat. Però malgrat el que pugui semblar, a conseqüència de la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial i l’activació de l’economia, es produeix a Barcelona un reescalfament extrem de l’exigu mercat de l’art fruit d’una frenètica activitat que alguns han comparat amb una mena d’edat d’or, amb una alça en el volum de les transaccions comercials i un nombre remarcable d’exposicions de les galeries. Com havia de passar anys després de la Guerra Civil amb l’anomenat art de l’estraperlo ,va florir un mercat artístic impensable en relació amb la situació de greu pobresa que vivia bona part de la població. En aquells anys ja hi havia col·leccionistes a Catalunya que van arribar a ajuntar grans conjunts de peces artístiques. Però no hi havia un ampli grup de persones que seguís uns determinats pintors, que s’interessés per la marxa de l’art en general i que estigués disposat a comprar-ne apassionat per una tendència artística.
Les galeries d’aquesta època són establiments que ja s’associen a un teixit cultural de la ciutat i que ajuden a articular la imatge d’una Barcelona pròspera i culta, que exercia una certa funció de substitució de l’administració per complementar el buit de programació cultural que patia la ciutat, i d’un col·leccionisme que patrimonialitzava cobrint la manca de col·leccions públiques que representessin l’art del moment.
Són anys dominats per la influència de Can Parés, una galeria que ha estat capital per a l’art català i pels artistes del nostre país. Són els anys de Santiago Segura amb les Galeries Laietanes, molt actiu entre 1909 i 1918; de Josep Dalmau i les Galeries Dalmau de passeig de Gràcia, que va exposar Miró i Dalí entre molts d’altres avantguardistes, i un dels pocs que s’interessa per l’art estranger, a la manera del que passava a escala internacional amb marxants com Durand-Ruel, Vollard o Kahnweiler, que cimentarien el que serien les bases d’un galerisme contemporani i d’un model de negoci que, amb molt poques diferències, dura fins a dia d’avui.
A Catalunya hi havia col·leccionistes, però no estaven disposats a comprar per una tendència artística