Un discurs deliberat
La intel·ligència és una característica de naturalesa essencialment discreta. Convé no elogiar l’intel·ligent per dues raons: o no ho és, o està abocat a ser víctima de l’afalac. Se sap que la vanitat és la kriptonita de la intel·ligència, una amenaça que Gerard Piqué ha de valorar, en vista de les seves recents exhibicions. És gairebé un tòpic afirmar que Piqué és un home intel·ligent i que corren alguns tests que l’eleven a la categoria dels superdotats. Al voltant del seu personatge s’ha creat una aura de respecte. Si ho diu Piqué, per alguna cosa deu ser, se sol comentar a l’entorn futbolístic. Fins i tot les seves gracietes mereixen un tractament especial. Poden agradar o disgustar, però sempre venen avalades pel caràcter distintiu del central del Barça. No és un jugador corrent ni dins, ni fora del camp.
Un altre tret de Piqué és el seu caràcter juganer. Li agrada sorprendre. Apareix i desapareix de l’escena pública sense avisar. S’ha creat una fama que li permet intervenir en tota mena de debats, en qualsevol moment i sense cap complex. A l’escenari esportiu, Piqué ocupa un lloc singular, original. I ho sap.
A París, després d’un excel·lent partit de la selecció, Piqué va dedicar 10 minuts als periodistes, delerosos d’emocions fortes. El jugador del Barça, que sap el pa que s’hi dóna com pocs, es va despatxar amb unes declaracions a l’altura de les expectatives que desperta cada vegada que entra en escena. “Això és un xou”, va declarar en tres ocasions, sense aclarir a què es referia, si al futbol en general o la relació actual del periodisme amb el futbol. Ho va dir en un to justificatiu, com si al xou es permetés tot.
Les declaracions de Piqué no van ser espontànies. Va ser un discurs imprevist, però deliberat. Va destruir de cop el partit que s’acabava de celebrar, cosa que es pot interpretar com un acte de certa desconsideració amb els seus companys. Més d’una vegada, els internacionals espanyols han sortit en defensa de Piqué, en circumstàncies poc agradables. Molts d’ells l’han defensat en contra dels seus criteris polítics i fins i tot de l’opinió dels aficionats dels seus clubs. La victòria a París permetia, per fi, un respir, la celebració. Piqué va enviar aquell partit als llimbs.
L’objectiu del discurs va ser el Reial Madrid, acusat per Piqué de moure fils invisibles a la llotja del Bernabeu i de vendre mercaderia en mal estat. “No m’agraden els seus valors”, va declarar. Després va atiar encara més el foc. Va atribuir tàcitament a Marta Silva, excap de l’Advocacia de l’Estat i directiva del Reial Madrid, una discriminació en el tracte de la justícia a Messi i Neymar respecte a Cristiano Ronaldo.
Ningú no va preguntar a Piqué si tenia proves de la seva denúncia, que implicava un acte greu de prevaricació per part de Marta Silva. Tampoc ningú no li va preguntar per la seva relació amb Cristiano, que se suposava amistosa des dels seus temps de companys al Manchester United. Va sonar lletja la referència a un col·lega i amic. Respecte a la identificació del Reial Madrid amb el personatge que representa Florentino Pérez, les paraules de Piqué van ser tan sectàries com les que el president del Reial Madrid reserva a qualsevol que l’amoïni.
Piqué va entrar a consciència en un terreny que convé a la seva agenda personal, però que col·loca en una situació complicada el Barça com a institució, amb la directiva i els jugadors al capdavant, obligats a seguir un llibret delicat. Piqué va ser llest per vendre un discurs que arriba a la víscera del barcelonisme, però li va sobrar vanitat. La intel·ligència és una altra cosa.
Piqué s’ha creat una fama que li permet intervenir en tota mena de debats