Senyors, hi ha nens!

Agafats com peluixos en una màquina escurabutxaques de ganxos, vídeos de baralles de pares de fills futbolistes. Gairebé un subgènere en si mateix. No crec que cinematogràficament quedi per a la posteritat, com no ha quedat el subgènere de les pel·lícules de judo, que existeix, perquè no tot va ser Bruce Lee. La qualitat dels enregistraments és bona, perquè per comprar llibres no tindrem prou diners però per canviar de mòbil, el que convingui. El problema no és l’aparell que grava ni el pols del que està gravant. Aquella sang freda de càmera del National Geographic mentre els nyus travessen el riu i els cocodrils es mengen un tiberi –salva el nyu i para d’enregistrar, per l’amor de Deu!–. No, el problema és la mediocre posada en escena, una coreografia ridícula i enrevessada, la falta d’unes quantes línies de diàleg intel·ligible i que els actors, a més d’imbècils, són matussers. Per això encara que l’escena cafre duri un minut et passes trenta segons avorrit. Cap dels protagonistes, en general babuïns mascles lletjos, grassos i fatus, aconsegueix empatitzar amb l’espectador. No vols que guanyi ningú en especial. En realitat t’agradaria que perdessin tots.

El curt comença en general amb imatges de partit de futbol de criatures o juvenils, mai adults. Alguna cosa –uns insults, una estampida entre grades– crida l’atenció del Cassavetes de torn i enfoca dos homenets o una multitud empaitant un despistat. En el primer cas el que intercanvien els actors abans del xoc sovint no s’entén –una rèmora de sempre del cinema espanyol–. L’origen de la discussió no es coneix –una picada d’ullet a Hemingway o a Carver? Deixeu que ho dubti– i l’espurna sol ser un acte traïdor i mesquí. Cop de cap que no t’esperes, cop de puny sense prou espai per impactar clar i letal, empenta de sala de festes, placatge entre cunyats per Nadal. De seguida t’adones que han faltat assajos. Els cops no arriben a l’objectiu. Els punys s’obren en manotades, els jerseis –de quadres, pul·lòvers, regals de Reis– els pugen per l’esquena i ensenyen camises blaves de Marga Confecció. Travetes traïdores, cops de genoll contra genitals, clatellots i escopinades. I les puntades de peu? Les que haurien de ser precises acaben sent disbarats ridículs, una mena de Companyia Alternativa de Dervixos sense Punyetera Gràcia.

Contràriament al que passa al cinema èpic, no es busca el més fort per desafiar-lo, sinó que es localitza ràpid i fàcil el feble, el que ensopega, el que està sol. En un d’aquests vídeos s’escolta la veu d’una dona exhortant a la calma i cridant: ‘Senyors, hi ha nens!’ Com si això fos important. Però aquella línia del guió –l’única cosa artificial i, per això, extraordinària– de senyors, hi ha nens! reconfigura l’escena completament, li atorga la superioritat de la cultura sobre la naturalesa i l’ordinariesa. No és l’escena de la mare i el cotxet d’El Cuirassat Potemkin però és l’única cosa vibrant d’aquell curtmetratge dins d’aquest subgènere de vol gal·linaci.