L’aposta per la descompressió
“Ja veurem si no hem d’organitzar cap altre acte com el de l’Iese ”, diu en privat un líder empresarial Descomprimir la situació és la clau dels moviments de l’empresariat en aquest moment polític
Tot i la positiva acollida pública que la majoria dels presidents de les patronals catalanes van oferir al discurs de Mariano Rajoy dimarts passat, no convé deixar-se portar. Abans d’abandonar el Palau de Congresos, un dels principals presidents va deixar anar resignat: “Ja veurem si no acabem havent d’organitzar cap altre acte com el de l’Iese del 2007”.
Seria possible reeditar ara l’assemblea empresarial per reivindicar l’execució d’un pla d’infraestructures a Catalunya? La reunió del 2007 va ser la primera, i fins al moment única, mobilització empresarial unitària de la història recent per redefinir les relacions econòmiques amb l’Estat, fent servir com a catalitzador les llavors pobres prestacions d’un aeroport amb desenes de milions de passatgers engabiat en un model de subordinació al centre del sistema.
Abans, el Cercle d’Economia, el fòrum més transversal de la burgesia catalana, havia divulgat una opinió titulada El paper de l’Estat en el manteniment de l’equilibri econòmic territorial a Espanya. S’acabava l’any 2001, José María Aznar imposava un model de centralisme desbocat gràcies a la còmoda majoria absoluta del PP. El Cercle, presidit pel ja mort Salvador Gabarró, va descriure un “procés de centralització que té el seu origen en les polítiques estatals”, que acabaran “generant desequilibris econòmics territorials i una pèrdua de la capacitat de creixement de l’economia en el seu conjunt”. L’anàlisi assenyalava la perillositat del criteri radial en el disseny de les noves infraestructures de transports que porta a fomentar el creixement d’una gran megalòpoli central”, amb referència a Madrid.
El document va donar una altra perspectiva a un debat fins aleshores centrat en el declivi econòmic català. Des de l’àmbit polític va confluir amb la proposta de reforma de l’Estatut de Pasqual Maragall, l’alcalde de Barcelona i futur president de la Generalitat. Assumida pel nacionalisme pujolista.
A partir de llavors, les infraestructures van deixar de ser una àrida matèria d’interès només per a especialistes i es van convertir en un dels eixos de la vida política catalana. I una preocupació d’àmplies capes socials, en especial de la burgesia. També la vara més popular per mesurar el tracte que els governs centrals dispensaven a Catalunya i els seus ciutadans. L’acte de l’Iese va donar cos a aquell clima. Les elits empresarials s’hi sentien còmodes. Ocupaven una posició de lideratge indiscutit i el seu programa desenvolupista encaixava sense estridències en el marc habitual de negociació amb els representants de l’Estat. A la Generalitat governava el tripartit, amb José Montilla al capdavant, però CiU tenia més escons i era qüestió de temps que el seu cap de files, Artur Mas, un home de la seva confiança, ocupés el Palau. I de la crisi no se n’havia sentit parlar. Quan va arribar, el món empresarial encara va tenir temps d’afegir-se a la reclamació de l’apetitós pacte fiscal, que Mas va formular a Rajoy en la seva fallida trobada monclovita, l’últim pas que va compartir justament amb el líder de CiU, de qui a partir de llavors es va allunyar gradualment.
Ara, deu anys després, aquest és el món d’ahir. I, de moment, sembla que no tornarà. Els tradicionals representants polítics d’aquella burgesia estan fora de joc. Primer va ser la Unió de Duran Lleida, després la Convergència de Mas. Amputada la influència al Parlament de Madrid, i sobretot desbordats a Barcelona. Sense instruments per aplicar el seu programa possibilista, l’empresariat intueix que no sortirà ben parat del xoc, no veu escenaris segurs, i pretén evitar-ho.
Per això l’aposta del moment és la descompressió. El que explica el tímid intent d’aprofitar la visita de Rajoy per dibuixar un escenari de negociació alternatiu centrat en les infraestructures. La mesquineria de Rajoy no dona per a gaire i la cosa es queda només a veure “si compleix el que diu”. Té poc a oferir per reeditar una revolta dels rectors de l’economia com la del 2007 amb efectes socials relaxants.
El Cercle torna a expressar amb claredat la visió empresarial: “Els nostres marcs de convivència i l’encara incipient i fràgil recuperació econòmica poden veure’s seriosament alterats” el mateix missatge, amb gairebé les mateixes paraules, que els va llançar Rajoy en la seva fugaç visita a Barcelona. Ell també vol pescar.