Una política d’acudit
L’histrionisme amb què Donald Trump governa els Estats Units fa que els xinesos confonguin en ocasions les bromes dels mitjans nord-americans amb decisions reals de la Casa Blanca, tal com explica Carles Casajuana: “No era el primer cop que els diaris xinesos s’empassaven bromes publicades a la premsa nord-americana. L’any 2012, el
Diari del Poble, òrgan del Partit Comunista, va informar els seus lectors que Kim Jong-un, el dictador nord-coreà, havia estat proclamat l’home més sexi de l’any”.
No fa gaire, uns quants diaris xinesos van publicar que Donald Trump, reunit amb els seus col·laboradors en barnús al despatx oval, els havia ordenat que emboliquessin tots els telèfons de la Casa Blanca amb paper de plata per evitar que els interceptessin les comunicacions. Els diaris en qüestió citaven com a font The New Yorker.
El setmanari de Nova York havia publicat la notícia, en efecte. L’únic problema és que l’havia publicat en un article satíric. Els diaris xinesos no van adonar-se que era una broma i la van reproduir adornant-la amb comentaris sobre la obsessió de Donald Trump per la possibilitat que Barack Obama l’estigués espiant i sobre els suposats esforços del seu equip per eliminar tot rastre de l’expresident a la Casa Blanca. “Sé que encara és aquí!”, titulava un diari econòmic molt respectable.
No era el primer cop que els diaris xinesos s’empassaven bromes publicades a la premsa nord-americana. L’any 2012, el Diari del Poble, òrgan del Partit Comunista, va informar els seus lectors que Kim Jong-un, el dictador nord-coreà, havia estat proclamat l’home més sexi de l’any. La font era un article publicat al digital satíric The Onion.
L’any 2013, l’agència oficial Xinhua va difondre que Jeff Bezos, el president executiu d’Amazon, un dels homes més rics del món, havia comprat The Washington Post clicant per error a la pàgina del diari, com havia publicat –de broma– The New Yorker .La notícia va aparèixer posteriorment a uns quants diaris, fins que l’agència va aclarir que no era certa i la va esborrar del seu web.
Analistes xinesos consultats per The New York Times atribueixen aquestes relliscades a la proliferació de notícies falses, que es veu que a Xina són un problema tan greu com a Europa i als Estats Units. Sens dubte, aquests analistes tenen un punt de raó. En un món en el qual hi ha factories senceres dedicades a la producció i difusió de mentides per interferir en les eleccions d’altres països, per distorsionar debats polítics, etcètera, les notícies aparegudes en publicacions serioses com The New Yorker mereixen en principi tota la credibilitat. Prou feina hi ha a comprovar la veracitat de les que arriben de les fonts més diverses com per haver de verificar també les aparegudes en publicacions respectables!
Hi ha també un factor cultural, és clar. Tots els amants de l’humor saben que el que fa riure a una persona no sempre fa riure a una altra. Les raons poden ser històriques, socials, personals o fins i tot conjunturals. Cada època i cada país tenen un sentit de l’humor diferent. Atesa la distància mental entre tots dos països, és lògic que de tant en tant notícies que als Estats Units tothom s’adona de seguida que són bromes passin per serioses a la Xina.
A més, en un món en el qual és possible accedir amb un clic a les notícies publicades a qualsevol altre lloc, és comprensible que es produeixin aquestes espifiades. La societat xinesa viu des de fa quaranta anys un procés de transformació permanent. Estan passant de l’edat mitjana al segle XXI sense aturar-se en cap etapa intermèdia. Per acabar-ho
En la política nord-americana actual, la dificultat no és saber què és broma i què no ho és, sinó no prendre-s’ho tot a broma
d’adobar, no tots els xinesos estan en la mateixa fase d’aquest procés. Mentre a Xangai viuen a l’última en moltes províncies de l’interior encara estan començant a despertar de la llarga letargia del comunisme. Vés a saber, doncs, quins eren els referents socials i culturals dels redactors que van empassar-se aquestes notícies sense adonar-se que eren satíriques.
Ara: per mi el factor decisiu que es prenguessin seriosament la broma sobre les punxades telefòniques a la Casa Blanca no és ni la proliferació de notícies falses ni la distància cultural entre tots dos països. El factor decisiu és que, en relació a Donald Trump, tot és tan insòlit que tot acaba resultant creïble. Amb un president que, segons confessió pròpia, es passa una hora cada dia rentant-se i pentinant-se els seus peculiars cabells –una hora!–, que contracta la filla i el gendre com a assessors, que acusa l’anterior president d’espiar-lo i que posa tuits criticant una empresa privada per deixar de comercialitzar els productes a través de la cadena de botigues de la seva filla, és molt difícil saber on acaba la realitat i on comença la paròdia.
Hi ha imatges de Trump discutint matèries delicades de seguretat nacional amb el primer ministre japonès al restaurant d’un resort de la seva propietat a Florida. Si demà algú publica que Trump exigeix que els briefings diaris d’intel·ligència siguin a la piscina del resort, ¿a qui li sorprendrà? Sabem que li va penjar el telèfon al primer ministre d’Austràlia. Si ara ens diuen que ha demanat que esborrin el país dels mapes, tampoc ens escandalitzarem, oi?
En la política nord-americana actual, la dificultat no és saber què és broma i què no ho és. La dificultat és no prendre-s’ho tot a broma. Encara que hi hagi moments que resulti una broma més aviat pesada.