L’enuig dels valencians
Cada any, quan el Govern espanyol presenta els pressupostos generals de l’Estat (PGE), es repeteix un ritual. Després de presentar les grans xifres del pressupost, el Govern central fa conèixer el desglossament territorial de les inversions. Una classificació de més a menys, acompanyada per les xifres de l’any anterior. Començen aleshores les protestes i les lamentacions de les autonomies que se senten menys beneficiades o més mal tractades.
L’enuig és especialment agut aquest any a la Comunitat Valenciana, que registra la disminució d’inversió més forta en termes percentuals (un 33,8% menys), juntament amb Andalusia (un 36% menys). Una disminució brusca. Aquestes dades han causat commoció a València, on han motivat una resolució de protesta de les Corts Valencianes, també votada pel Partit Popular, avui a l’oposició. Els valencians se senten desatesos pel Govern central. Se senten maltractats. Constaten retards notables i omissions significatives a les obres del corredor mediterrani, que tothom diu que defensa. L’adequació del tram Castelló-Tarragona a ample de via internacional encara està en estudi.
La definició del corredor des d’Alacant fins a Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga i Algesires és als llimbs, mentre avancen els projectes per a l’eix AlgesiresMadrid-Saragossa-Barcelona-frontera (conceptuat per l’Estat com el corredor mediterrani bis). Dorm, també, la desitjada connexió ferroviària entre els ports de València i Bilbao a través de Terol i Saragossa. No hi ha finançament estatal per al transport públic de l’àrea metropolitana de València (que sí que tenen, des de fa molts anys, les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona). I res no se sap encara del nou model de finançament autonòmic, en el qual València se sent especialment perjudicada.
No hi ha pluja de milions per a Catalunya, desafortunada expressió que ha quedat desmentida pel projecte pressupostari de l’any 2017. La qüestió de fons de Catalunya no es resoldrà amb un talonari. No és el moment de baralles i querelles entre valencians i catalans per les inversions de l’Estat. Al contrari, és el moment de la cooperació i de la comprensió mútua. Per això és necessari reconèixer des de Barcelona que els valencians tenen motius per a l’enuig. Des de Catalunya cal defensar el corredor mediterrani i cal donar suport a les justes reivindicacions dels valencians en la perspectiva d’una Espanya més justa i equilibrada, menys obsessivament radial, i amb més pes i protagonisme de l’economia productiva de l’arc mediterrani. Una vegada més, convenen els llums llargs.