Del llenguatge

El llenguatge ens ha fet humans, des del principi dels temps, el llenguatge ha estat l’eina de comunicació entre una persona i una altra, com un pont que va trencar la solitud de l’ésser humà. I un pont és una via per on la comunicació flueix d’una banda a l’altra, i això vol dir una voluntat d’entesa per la pura necessitat de supervivència.

I no cal que cada persona estigui d’acord amb una altra en el que pensa, tan sols que el llenguatge emprat sigui entenedor i respectuós en les diferències. Però sembla que en aquests temps nostres, aquesta premissa s’obviï i les paraules es llencin barroerament sense cap connexió amb el llenguatge pròpiament dit. Hi ha uns versos d’un poema de Josep Carner que parla: “D’una insòlita genteta / quan llur cara pren careta / llur natura se la treu”. I si ell es referia al carnaval, també les caretes poden ser d’un partit polític o d’un autoinvestiment de dirigent d’un poble fictici, perquè darrerament sentim exclamacions insòlites com les del poema.

Artur Mas, en una reunió del PDECat, referint-se al Govern espanyol deia: “Es venjaran”, com si es tractés d’un enemic mafiós i no d’un adversari polític. I també Carles Puigdemont, en el mateix context, tot i que és un president de la Generalitat, es va permetre una exclamació com aquesta, referint-se al Govern espanyol: “Ho faran tot, tot i tot”. Aquesta exclamació lingüística l’escolto jo sovint en els infants d’uns tres anys que juguen a la placeta a sota del meu balcó.

El llenguatge és tota una altra cosa, és una parla des del lloc de l’enteniment, amb una voluntat de conèixer i arribar a acords, és el contrari de les enemistats i també el contrari d’atiar les pulsions més negatives del personal, perquè això és el que s’està fent ja fa temps des d’aquest Govern de Catalunya i també des del Govern central del Partit Popular. La civilització es basa en el intercanvi pacífic d’idees i pensaments, de propostes i contrapropostes, de cessions i pactes en què les parts renuncien a algunes coses per obtenir-ne unes altres de més importants per al bé comú.

O potser, i això és el més preocupant, el bé comú els sembla poca cosa i s’estimen més les seves estrafolàries paraules.