Les fulles mortes del 1977
Demà diumenge es compliran 40 anys de la legalització del Partit Comunista d’Espanya (ara cal escriure-ho amb totes les lletres, perquè un PC ja significa una altra cosa). Llavors va caure en dissabte i l’embolic de reunions, conspiracions i perplexitats va durar més enllà de la Setmana Santa d’aquell insòlit any de 1977. Vigílies, gairebé, de les primeres eleccions democràtiques que se celebraven a Espanya des del febrer del 1936. Quaranta-un anys de sequera, que es diu aviat. Ah, hi va haver diversos referèndums, no ho oblidem, i es votava en els ajuntaments per una entelèquia que es denominava “el terç familiar”! Però anem al gra perquè gairebé ningú ja no ho recordarà, allò; o estan fent malves o van néixer feliçment tard.
No sé per què. Potser perquè no em va tractar mai un psicoanalista, però tot aquell període, breu en el temps i intens en la història, m’evoca una cançó bonica com n’hi ha poques que el gran Yves Montand cantava sobre uns versos inquietants de Jacques Prévert i una música modesta de Joseph Kosma. Les feuilles mortes (les fulles mortes). La van parir el 1945, però la versió de Montand a l’Olympia de París, ja madur, no la puc escoltar sense sentir alguna cosa més que una mica d’emoció. Respecte al PCE, ho he d’admetre, cap emoció, però Les fulles mortes m’evoca aquell 1977. Jo no militava en cap partit, però com passa amb els grans parcs de la nostra vida, ja sigui El Retiro o els Jardins de Luxemburg, no hi passeges simplement, sinó que camines sobre la teva memòria en forma de fulles mortes. Per què les grans cançons d’amor sempre tenen un halo de tristesa? Potser perquè som animals sensibles en un zoo implacable.
Els detalls de la legalització del PCE estan explicats amb tots els ets i uts en Miseria y grandeza del PCE (1986). No els repetiré. És veritat que el llibre constitueix una raresa desapareguda, però si el destí és benèvol, reapareixerà al setembre. Allà hi ha Santiago Carrillo negociant amb Adolfo Suárez i l’hàbil lletrat José Mario Armero preparant els estris legals per a la trepanació, quan aquells dos personatges acabessin de explicar-se –vuit hores de conversa donen per a molt, devien sortir fins i tot els avis, perquè Suárez tenia vells antecedents republicans!–. Els homes durs quan es van estovant acaben en companys d’escola. Dos polítics, sense més patrimoni que l’ambició, es reuneixen per decidir una cosa que avui ens sembla surrealista, però que va ser així. El dirigent d’un partit clandestí, que porta a les espatlles els militants torturats, empresonats, sotmesos a aquella constant repressió, sense pietat i amb molta esperança. L’enemic és implacable. I un funcionari de poble, de l’Àvila profunda, que s’ha sabut posar al lloc idoni per ferse imprescindible.
A això, tan desproporcionat –el fet que uns haguessin de fer-se bons perquè els dolents els havien escurat–, li van dir consens, patriotisme, sentit d’Estat... Posin el que vulguin. L’esquerra que havia lluitat contra la dictadura demanava una cosa que semblava una sinecura: ser legals. Patètic. Però molt ben acceptat pels dos negociadors. Un, perquè entenia que volia un país sense conflictes, i l’altre no tenia categoria per a la lluita i se li havia anat el talent de tant dir que Franco cauria l’any vinent; lema repetit des del 1939, que ja feia olor d’estafa i desvergonyiment.
No vull dir que hi hagués una altra opció, però sí que asseguro que no tenia sentit aquella velocitat suïcida darrere d’una idea allunyada de la realitat. Quan van guanyar una guerra, i mira que la nostra va ser sagnant, i van arrasar en una postguerra, més cruel encara, un líder no es pot transformar en un prestidigitador de la paraula. Un tenia un partit, fidel fins al coll, i l’altre una organització de funcionaris amb l’única ambició d’ascendir o com a mínim mantenir els privilegis. Per això la transició va ser la derrota de l’esquerra. Van creure que pactaven i l’únic que feien era assumir la seva condició de subsidiaris. Sense ells res no hauria estat tan fàcil, tan còmode, ni tan beneficiós per a alguns.
La derrota del PCE no va ser la seva legalització, sinó les condicions humiliants en què es va produir. Un document que va aprovar el comitè central –redactat per Armero i Suárez– i acceptat amb l’únic dubte públic, que ha de ser ressenyat per honor i dignitat militant, de Quim Sempere, del PSUC –qui va ensenyar català a bona part dels que després es van convertir en audaços patriotes de la barretina–. “No es pot prendre una decisió tan important en una sessió del comitè central i a mà alçada”. El malenconiós i agut Sempere tenia raó. Canviar de bandera, d’himne, de referents, exigeix el seu temps perquè la gent ho maduri i qui vulgui continuï i qui no, que marxi.
Sempre se cita Palmiro Togliatti i la seva svolta de Salern de l’abril del 1944. Explicar als seus partisans armats que no hi havia una altra opció que pactar amb els democristians, etcètera. Però per fer això calen dues coses que cap dels presents no van oblidar: valor i talent. Ells dominaven zones senceres d’Itàlia. Aquí, a tot estirar, els ajuntaments de Leganés o Villaverde Bajo. Valle Inclán hauria fet meravelles amb aquests patètics carlins rojos, sense boina i sense armes, però amb la consciència d’anar a la conquesta del Palau d’Hivern.
Va ser una estafa entre trilers de la política, acollonits ells mateixos de la seva pròpia audàcia. Un veterà em comentava que per primera vegada en la seva vida havia sentit Carrillo amb veu trèmula, acollonit, davant una cosa sense precedents. Durant dècades has enviat, o orientat –tant se me’n dona– un grapat de militants a molts anys de presó amb pròleg de tortures. I ara els hem de demanar, als enemics, que ens concedeixin un forat abans de les eleccions del 15 de juny del 1977. El partit més jove d’Espanya, el que sens dubte tenia la base militant més abnegada i disposada, presentarà els candidats electorals més vells que el més veterà dels partits amagats durant quaranta anys.
No només es van canviar banderes, himnes, referents, sinó que se’ls va castigar per oblidarho. Recordo la pallissa que van rebre uns joves a la plaça de toros de Las Ventas perquè van gosar fer onejar la bandera republicana. Allò no era un partit, era una societat d’interessos, la dirigència de la qual, cal dir, de talent natural escàs, veia passar l’últim vagó de l’últim tren. O el prenien o s’arriscaven a buscar feina, passats els 50 i sense saber fer res més que traslladar paquets d’un lloc a un altre o animar els joves. “El Règim està a punt de caure”. Quin malbaratament! Unes generacions que havien d’estr al caire de l’abisme cada dia per confirmar les teories del prestidigitador de la paraula!
Em va venir a la memòria Yves Montand i les fulles mortes de Prévert quan fa unes setmanes l’olor pestilent que sortia d’un garatge d’Avilés va alertar els veïns i la policia. Un tal Triñanes, José Manuel, antic obrer naval a l’atur, militant actiu del PCE, s’havia quedat mort sobre la taula gairebé de joguina. Feia deu anys que vivia en un garatge. Tenia de tot el que és sobrer: dolors cardíacs, diabetis... Els seus béns es reduïen a una filla, a qui amb prou feines veia, i una esposa que l’havia deixat. Per cuina, un microones. Entre els assistents a l’enterrament, algú va mussitar: “Per què no m’hauré mort de petit, quan vaig tenir el xarampió”. Les nostres fulles mortes.
L’esquerra que havia lluitat contra la dictadura demanava una cosa que semblava una sinecura: ser legals; patètic