Un precedent: el Sis d’Octubre

La història no es repeteix. És un error buscar en el passat la resposta als problemes presents. Però, malgrat tot, la història –memòria col·lectiva– té el valor d’un precedent que ajuda a entendre el que passa i suggereix pautes d’acció.

Corria el 4 de març del 1934. Una moció de censura de la CEDA va fer caure el Govern Samper a causa –entre d’altres factors– de la seva política conciliadora amb Catalunya. El va succeir un govern radical presidit per Lerroux, en el qual hi van entrar –aquesta va ser la notícia– tres ministres de la CEDA, partit democristià amb un fort component reaccionari. Amb aquest fet n’hi va haver prou perquè el PSOE –autoerigit llavors com a dipositari de les essències republicanes i amb una forta deriva revolucionària– declarés la vaga general. El dia 5, la vaga paralitzà Barcelona, encara que la CNT no la va secundar. La tarda del 6, Joan Lluhí i Vallescà va visitar Manuel Azaña –de pas per Barcelona per assistir a l’enterrament de Jaume Carner– per dir-li que el president Companys proclamaria l’Estat català a causa de les pressions que rebia. Azaña li respongué que sempre s’havia oposat a una República federal i que, per tant, no s’hi adheriria; i va afegir que un fet així seria vist com separatista a la resta d’Espanya.

Al capvespre del mateix dia 6 d’octubre, el president Companys va proclamar l’Estat català dins de la República Federal Espanyola i va oferir Barcelona com seu d’un govern republicà alternatiu. Tot seguit, va tenir lloc una manifestació a la plaça Sant Jaume, però els carrers van quedar deserts, a diferència del 14 d’abril del 1931, quan la multitud els va omplir, alegre i confiada, després de la proclama republicana de Macià. S’ha de destacar a més que el president Companys va ordenar al conseller Dencàs arriar la bandera estelada del Palau de Governació i hissar la quadribarrada, per deixar clar que no es tractava d’una revolta separatista. Fet això, va instar el general Batet –cap de la Divisió Militar de Catalunya– a posar-se a les seves ordres. La resposta de Batet va ser enviar a la plaça Sant Jaume una bateria de muntanya i una companyia de metralladores. Hores després, el Govern de la Generalitat (excepte Dencàs, que va fugir) va ser detingut, igual com l’alcalde Pi i Sunyer i els regidors d’esquerres. L’única resistència a la resta de Barcelona va ser la del Cadci, a la Rambla, on els combatents –que van tenir baixes– tampoc no van rebre ajuda.

Dues interpretacions han prevalgut sobre aquests fets. Segons la primera, la revolta de la Generalitat fou una decisió inevitable, ja que el Govern estava a punt de ser desbordat per les masses i no va fer més que posar-se davant de les protestes (aquesta va ser la tesi d’Esquerra). Segons l’altra interpretació, hi va haver un error d’apreciació de la situació per part del Govern, que va concebre la seva rebel·lió com l’expressió d’un moviment popular que, de fet, no va existir mai, ja que la majoria de la població no s’identificava amb la revolta (aquesta fou la tesi de la Lliga, que concentrava la responsabilitat en els dirigents per preservar les institucions). I aquesta sembla la tesi més realista, donada l’absència de manifestants als carrers i la facilitat amb què la rebel·lió va ser vençuda.

Fins aquí la succinta relació dels fets del Sis d’Octubre. Quines semblances i diferències s’adverteixen respecte a la situació actual, que puguin facilitar la reflexió sobre aquesta?

Semblances: 1) Es tracta, en ambdós casos, d’una rebel·lió contra un poder legítim, democràticament constituït. 2) En els dos casos es donen també per certs tres fets discutibles: a) Que el poble català feia costat majoritàriament a la rebel·lió i sortirà al carrer per donar-li suport. b) Que a l’Estat espanyol li falten força moral i recursos per sotmetre els rebels. c) Que l’opinió pública internacional considerarà justificada la rebel·lió i que els estats reconeixeran immediatament el nou Estat català. 3) La justificació última de la rebel·lió es troba, en les dues ocasions, en l’injust tracte que –segons els rebels– Catalunya rep de l’Estat, unit als vicis d’origen, defectuós funcionament i incapacitat de canvi que s’atribueixen a aquest mateix Estat.

Diferències: 1) El 1934 es va proclamar l’Estat català dins de la República Federal Espanyola sota la bandera quadribarrada; avui s’aposta sense més ni més per la independència sota l’estelada. 2) El substrat social era, el 1934, el d’un país subdesenvolupat,

La història té el valor d’un precedent que ajuda a entendre el que passa i suggereix pautes d’acció

ideologitzat, polaritzat i amb una forta pulsió violenta; mentre que avui és un país desenvolupat, amb consciència clara que té molt a perdre i amb escassa vocació d’assumir riscos. 3) El 1934 hi havia la Lliga, mentre que avui no existeix un partit moderat equivalent que temperi el procés; és a dir, la dreta catalanista –que CiU va enquadrar fins a la seva autodestrucció– no té un partit que la representi, raó per la qual les institucions polítiques catalanes quedaran aviat en mans d’Esquerra i de l’esquerra populista. Aquest canvi de protagonista polític serà el gran llegat del procés. Soldats llegint el ban del general Batet que declara l’estat de guerra el 6 d’octubre del 1934