Cercle viciós: d’Aznar a Rufián
Els 136 minuts que Mi casa es la tuya (Telecinco) va dedicar a José María Aznar van obtenir un resultat d’audiència analitzat amb lupes de tota mena. Que una majoria absoluta d’espectadors no s’interessés per la recreació hagiogràfica de l’expresident no és suficient i ha calgut afegir-hi la minoritària però hiperactiva turba de l’odi digital. El programa va oferir detalls interessants, com els testimonis sobre els moments més dramàtics del mandat d’Aznar. O quan, sense la tensió arrogant que acostumava a fer servir quan estava en actiu, va explicar les circumstàncies de l’atemptat que va patir. S’ha acusat Bertín Osborne de fer-li un massatge apegalós, sense matís crític i amb un excés d’hospitalitat cortesana, però és el mateix to que Pablo Motos fa servir quan rep Isabel Pantoja o qualsevol estrella de Hollywood. Encara que provoqui grans atacs d’indignació, la trobada OsborneAznar potser sigui el document televisiu més complet sobre un estil –per bé i per mal– de fer política, d’interpretar el propi llegat i d’exhibir una megalomania abdominal notable. Amb aquest programa està passant una cosa curiosa: els que no l’han vist i en diuen pestes preventives han de competir amb els que l’han vist i en diuen pestes fundades. Massa llarga, la trobada va abusar de l’acumulació d’afalacs i d’una familiaritat que, en comptes d’afavorir el relat, el va perjudicar. El que més em va agradar és descobrir que Aznar és un admirador dels Gipsy Kings, especialment de la cançó No volveré, que no s’ha de confondre amb una altra del mateix grup, Tú quieres volver.
La intervenció del republicà Gabriel Rufián a la comissió del Congrés, en canvi, ha repartit les reaccions entre els que l’adoren i els que l’execren. Rufián va trobar en Daniel de Alfonso un interlocutor prou reactiu i casernari per desplegar la seva millor retòrica: la que troba en la solemnitat de l’insult l’excusa per no argumentar. L’endemà, a TV3, Rufián va voler explicar les seves raons i es va autoproclamar com a intèrpret del que passa al carrer. És un recurs habitual entre els demagogs i sempre recordo el que deia un militant de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample: “Quan un polític et parli del carrer, no deixis mai de preguntar-li de quin carrer parla”. Però l’interessant del diàleg en comissió és que els dos interlocutors, Rufián i De Alfonso, van adoptar estils retòrics més propis d’un debat sobre Gran Hermano que del Parlament. En el cas de Rufián, el seu talent per torejar els intents d’intimidació i col·locar cops dialèctics contundents em va recordar el Kiko Hernández dels primers temps, quan encara no s’havia convertit en prescriptor de la paternitat per gestació subrogada. Aleshores Hernández només era un concursant malvat de Gran Hermano que es vantava de tenir el retrat d’Aznar a casa i que desplegava una bilis sense escrúpols que despertava els nostres instints més viciosos com a espectadors. Siguin quins siguin els carrers que Rufián afirma representar, és clar que si mai ha d’abandonar la política podrà tenir una carrera exitosa a la tele.
Rufián i De Alfonso es van expressar en un to molt més adequat per a la tele que per al Parlament