El príncep que aspira a la corona
Bruno Mars va enlluernar un atapeït Palau Sant Jordi en la parada barcelonina de la seva gira ‘24K magic’
Amb una hora i mitja de concert n’hi va haver prou per acreditar la condició de Bruno Mars com a superastre de l’univers pop. El desembarcament barceloní del seu espectacular 24K magic world tour va acabar de forma apoteòsica i va satisfer les previsions de la seva àmplia afició, que havia esgotat el paper al cap de poques hores de posarse a la venda la tardor passada.
Adorat per una audiència heterogènia en generació, edat, estètica i origen, Mars va demostrar els seus abrasadors poders en un Palau Sant Jordi omplert amb gairebé 18.000 persones. La vetllada va arrencar amb gairebé ningú a les grades, el poderós Anderson Paak, monumental músic californià que va mostrar, amb la seva banda electrogomosa, una porció de la seva lectura de la música negra (rap, hip-hop, Prince, rhythm and blues) d’ara mateix i que hi haurà oportunitat de degustar més plenament el pròxim Sónar. Significatiu preàmbul de tons negroides que enllaçaven perfectament amb el que s’acostava. Perquè a partir de les nou i cinc, quan es van apagar els llums del Palau i van començar a sonar els compassos de Finesse, es va poder assistir a una atractiva, musculosa i assequible exhibició de música negra, en un xou de funcionalitat i impacte (pirotècnia inclosa) gens abassegador i amb una sonoritat no molt matisada.
Ja l’escenificació de les seves primeres descàrregues va ser molt ad hoc, i va transmetre una aroma discotequera anys vuitanta molt eficaç. Aquell decenni, els vuitanta, va ser present en les coreografies amb els seus coristes-ballarins, en algunes instrumentacions (una banda de cinc músics més els tres coristes convertits en ocasional secció de vent) i en bona part del repertori elegit, que no deixava de ser un gloriós i musculós homenatge a la millor música negra ballable d’aquells anys.
Mars es va demostrar com a fibrós cantant adaptable a variats registres, solvent instrumentista, ballarí amb fonaments i líder escènic, amb la seva vestimenta previsible, les seves esportives blanques Nike, la seva gorra, els inevitables xandalls, atributs que van donar coherència a un eficacíssim xou amb un disseny i repertori de temes que estaven concebuts per destacar la versatilitat de Mars. Se’l va veure capaç de transmutar-se en eficaç èmul de Michael Jackson, però també de Prince –en temes com Calling all my lovelies, incloent-hi frase en castellà, “Te extraño mucho”–, d’algun volcànic mestre del funk com James Brown o d’un crooner sedós com Luther Vandross a l’hora de cantar Versace on the floor, desbordant d’almívar. Potser on va sintetitzar la seva condició d’estrella de molt elevats quirats va anar en dues descàrregues tan imparables com Treasure –en clau Lionel Ritchie– o Uptown funk, el gran tema de Mark Ronson convertit en gloriós bis de tancament, després del no menys apoteòsic Locked out of heaven.
Aquest príncep dels ritmes negres, que té algunes de les llustroses eines per ser potser el nou monarca d’aquest món i que en realitat es diu Peter Hernández, va exhibir ahir a la nit el seu estat de gràcia: va enlluernar amb més de quinze temes, la meitat d’ells pertanyents al seu últim àlbum 24K magic, excusa formal d’aquesta arrasadora gira.
El hawaià va repassar en una hora i mitja un repertori ballable impregnat de ritmes negres dels 80 i 90