Una altra aventura
Què se’n va fer, dels Cinc, aquells personatges d’Enid Blyton amb què començàrem a llegir en l’època preliterària? És a dir, abans de guiar-nos pel nom de l’autor i saber que consumíem cultura, una ficció construïda. Antonio Orejudo tancava aquells llibres exhaust, després d’haver viscut grans aventures a l’aiguamoll del misteri o a les roques del diable. “Més endavant vols ser la persona que escriu”, diu a la Laie, “però llavors et senties un dels protagonistes”. Ell s’identificava amb en Dick, que sempre els salvava gràcies al sentit comú.
També hi ha en Julià, la dolça Anna, el gos Tim i na Jordi —en realitat Jordina—, a qui diuen Jo, i que odia ser una al·lota. Jo era Jo. “Mai no us heu preguntat com serien avui, amb cinquanta anys?”, deia Orejudo als seus amics. Així va sorgir Los cinco y yo. A la seva mare li agradaria que escrivís coses normals. Publicada per Tusquets, la novel·la parla d’una generació, la dels seixanta, que fou massa jove per actuar contra Franco i massa vella per acampar amb els indignats. Creien que la cultura era un camp de margarides. Haurien d’haver estat més combatius, però esperaren mansament el seu torn. Són individualistes. Orejudo li comenta a Antonio Lozano que això es nota en la literatura que fan: “Hi ha un novel·lista per a cada gust, com els iogurts al súper; amb cereals, sense lactosa, ensucrat, natural…”. En definitiva, resol, són una generació de “chichinabo”.
Escoltant a la primera fila hi ha Luis Magrinyà, que el dia abans presentà a La Calders Intrusos y huéspedes & Habitación doble amb el seu prologuista, Gonzalo Torné. En algun moment, Magrinyà va dir que “ningú no es considera el rei del pa sucat amb oli”. Parlava de la importància de treballar l’esperit dels personatges. El que més el preocupa és el narrador. Com Orejudo, ell també és dels seixanta, també té l’etiqueta d’autor inclassificable, la seva primera persona també confon els qui s’entesten a distingir la realitat de la ficció. I també li hauria agradat muntar un xou per parlar del seu llibre, “un tablao flamenc”, segons l’editora d’Anagrama, Silvia Sesé. L’anaren a veure, entre d’altres, Isabel Obiols i Diana Hernández, Luna Miguel, Antonio J. Rodríguez i el seu fill punk d’un any, Emili Manzano, Gonzalo Pontón, un inesperat Enric Vila.
Tot va començar com un joc amb l’editor Constantino Bértolo, però ja s’ha quedat així: Magrinyà vol ser artista. Igual que Lina Morgan, o el Hitchcock de Psicosi ,o Jardiel Poncela, o Dostoiesvski, que, a la pàgina 240 d’Els germans
Karamazov, apunta: “No entraré en detalls”. D’escriptors n’hi ha molts. Magrinyà prefereix referirse als seus llibres com a instal·lacions. Detesta els qui s’excusen amb un “jo sóc així”, perquè tu pots ser així i d’una altra manera. Sap que qualsevol ximpleria pot canviarho tot.
Però tornem un segon a la Laie. Davant l’editor Joan Cerezo i els escriptors Robert-Juan Cantavella i Juan Trejo, Orejudo està dient que la correcció política és una intoxicació nefasta, perquè neix del pressupost que, modificant el llenguatge, modifiques la realitat; com si, suavitzant-lo, suavitzassis la situació i ja no calgués solucionar-la. Una cosa semblant, però per tot el contrari, passa amb el tractament del dolor. La intensitat de la foto sense context no té cap validesa, segons el periodista d’aquest diari Xavier Aldekoa: “Les escenes dures han de tenir un objectiu, han d’anar acompanyades d’una expli- cació de per què passa allò; si no, fem pornografia de la pobresa”.
Ho diu a l’Altaïr, plena de gent que ve a la presentació d’Hijos del
Nilo, publicat per Península. Jordi Évole li ha preguntat per què viu a Cornellà: “És el que s’assembla més a l’Àfrica?”. I tot d’una ha afegit que aquests acudits només poden fer-los els qui són d’allà.
Évole i Aldekoa es conegueren al Congo, quan Salvados dedicà un capítol al coltan. Feren un viatge llarguíssim a les mines en 4x4 per pistes forestals; hi havia peatges i els cotxes s’embarrancaven. Molts nins feien el mateix itinerari a peu, carregats, “i aquí és on t’adones que Xavi és un més”, diu Évole. “No he vist cap altre blanc convertir-se en negre com ell”. Entre els dos relaten anècdotes d’aquell periple, com la de l’obreampolles en forma de dona que Aldekoa va robar d’un hotel que feia de bordell, i al qual els va faltar una mosquitera.
L’Àfrica no té prioritat en els mitjans occidentals; cal trobar la manera que se’n parli. I Aldekoa ho aconsegueix. Explica la seva visita a les fonts del Nil, a les quals només pots accedir-hi en dejú i sense tocar-ne l’aigua, perquè és sagrada. I parla del Sudan del Sud, país difícil i extremament car, on va cercar “les ningú”, dones a les quals violen en massa i no protegeixen ni els cascos blaus de l’ONU.
La llibreria ha penjat el cartell d’aforament complet; hi ha gent fins i tot a l’escala. Són joves, i a la cua per passar per caixa alguns duen, a més, El mapa del mundo de nuestras vidas, de Bru Rovira. No sé si és una generació compromesa, ni si van viure les aventures dels Cinc com viuen les d’Aldekoa. Però segur que ni “pa sucat amb oli” ni “chichinabo” són al seu vocabulari.
Aldekoa: “Les escenes dures han de tenir un objectiu; si no, fem pornografia de la pobresa”