Joc de centímetres
Hi ha moltes maneres de relaxar l’atenció abans d’adonar-te que has perdut el fil. Sembla que abaixem els braços molt abans de ser conscients que ens estem rendint. La diferència entre guanyar i perdre pot ser minúscula. La hiper documentació de l’equip tècnic del Barça, la revisió de vídeos del partit anterior, també deu servir per això, per advertir algun jugador que no s’hauria d’haver estalviat aquella cursa, que s’hauria d’haver arriscat un pèl més en aquella entrada o esforçat més en aquella altra pressió. Són aquells centímetres dels que parla l’entrenador Tony d’Amato (Al Pacino) a Un domingo cualquiera: “…la vida és un joc de centímetres. Com el futbol. Perquè el marge d’error és molt petit. Mitja passa massa d’hora, o massa tard, i ja no te’n surts. Mig segon massa lent, o massa ràpid, i ja no l’atrapes. Els centímetres que necessitem es troben per tot arreu, al nostre voltant (…) En aquest equip, lluitem per aquest centímetre”.
La primera part contra el Sevilla, dimecres, va ser fabulosa. Feia temps que no vèiem un Barça tan elèctric, amb les línies tan juntes i l’onze implicat en tots i cadascun dels aspectes del joc. Ens hem donat tota mena d’explicacions per entendre la millora. D’una banda, la reeixida planificació física de l’equip de Luis Enrique, nascuda com a resposta a l’esfondrament de la temporada passada, i que sembla que està fent accedir els jugadors al nivell més alt de desplegament físic de la temporada en la seva fase decisiva. De l’altra, la solució tàctica del 3-4-3
Jugar amb només tres defenses és un risc molt alt, però és precisament per això que els jugadors s’hi impliquen en cos i ànima
com a resposta a la caiguda de l’equip contra el PSG.
Ja des de l’època de Frank Rijkaard, entre els símptomes més evidents per a l’espectador que aquest Barça triomfant, liderat per Messi, afluixava, n’hi ha hagut sempre dos: la pèrdua d’espurna i d’encert en els cracs i una certa relaxació a l’hora d’executar la pressió.
Jugar només amb tres defenses, i fer-ho amb la línia de pressió tan avançada, és un risc molt alt. Però és precisament per això que els jugadors s’hi impliquen en cos i ànima. I el vertigen es tradueix en concentració i intensitat. El risc de caure, la tensió, aguditzen els sentits i desterren el dubte. Philippe Petit, després de dansar una estona sobre la corda fluixa amb què va unir les torres bessones de Nova York, va dir que no havia passat por, però que havia viscut al mil per cent, i potser això era semblant a la por. Segurament, els somnis, la conquesta dels impossibles, exigeixen aquest pas que va més enllà de la raó. Ja ho deia Marty Schottenheimer, l’entrenador de l’NFL que va servir d’inspiració per crear el personatge de Tony D’Amato: “És un joc de centímetres. Però els sis més importants són els que van de la columna a l’estèrnum”.