“Soc persona, no personatge”
Anna Tarrés, esperit polièdric, revisa el futur de les ‘sirenes’ a Espanya
Anna Tarrés ve previnguda. Li pregunto: –Amb vostè d’entrenadora les sirenes espanyoles continuarien guanyant medalles? Es redreça a la cadira. Fa cara de pòquer. I respon: –No ho sé. No puc contestar. Fa molt de temps que ignoro com estan. Missatge captat. No fa falta tirar més llenya al foc. El que calia dir ja es va dir. Ja han passat cinc anys. –Cinc? –Sí, ja en fa cinc que vaig deixar la selecció.
La van acomiadar després dels Jocs de Londres, el 2012. Aquell episodi havia ocupat moltes pàgines. Les sirenes acabaven de pujar al podi. Una plata i un bronze. Ja acumulaven quatre medalles olímpiques.
–Doncs des d’aleshores l’equip no se’n surt –observo. Una altra vegada cara de pòquer. Fa un xarrup de cervesa. Aguanta la mirada. Domina els temps. Fa anys que concedeix entrevistes. Al final diu: –La història ho va posant tot al seu lloc. S’hi està de meravella, a la terrassa de La Tapia. Un restaurant discret a Can Caralleu. Just al davant de les oficines del CN Kallípolis, el club de Tarrés.
Tarrés diu que avui viu molt més tranquil·la. Resideix a cinc minuts de Can Caralleu amb cotxe. Té una casa molt bonica a Esplugues. Té la Júlia, la seva filla de quinze anys, estudiant a Boston. Té el marit una mica coix arran d’un accident d’esquí. Es va trencar cinc costelles. Al Kallípolis la tracten bé. Alguns matins fa llargues passejades per la carretera de les Aigües. I últimament fa viatges a la Xina. L’han contractada les bessones Jiang: Wenwen i Tingting.
–Tenen 31 anys i una filla cadascuna. Van ser als Jocs de Londres el 2012. Eternes quartes. Em van buscar i em van trucar. Tenen un preparador físic, un metge, un físio, una entrenadora. Jo també estic a l’equip. Ja he anat a Chengdu alguna vegada i hi hauré de tornar més endavant.
Al maig hi ha els Jocs Nacionals de la Xina, la seva alternativa als Jocs Olímpics. –I qui paga el seu fitxatge? –El Govern provincial de Sichuan. Les seves instal·lacions semblen dels anys setanta, però les piscines són enormes, i l’equip té ganes de fer coses.
Al març les bessones van guanyar un important torneig a Montreuil. Orgullosa, Tarrés difonia l’èxit a les xarxes.
No és la seva primera experiència a l’estranger. Abans havia tingut temps de posar les ucraïneses al mapa. Quartes als Jocs de Rio, just al davant de les espanyoles. Això feia molts anys que no passava. –Què va sentir? –Pensava en la meva feina. Em va saber greu quedar-me sense medalla. –No se’n va alegrar? –Me’n vaig alegrar perquè havia aconseguit portar les ucraïneses al seu màxim. I això que les espanyoles em preocupaven. En un mes havien evolucionat molt. Des del Preolímpic, la seva sincronització havia fet un salt. Era bàsic que les ucraïneses se centressin en les seves coreografies.
–I no li sap greu veure que la sincronitzada espanyola retrocedeix?
–És una pena que les decisions polítiques i personals malgastin tants anys de feina ben feta. En un no res tot allò se n’ha anat a fer punyetes. –Se saluda amb la gent de la selecció? –Ens diem hola. I prou.
BARCELONA
49 ANYS
SINCRONITZADA
VA DIRIGIR LA
SINCRO A ESPANYA
DURANT 16 ANYS
ACOMIADADA
EL 2012
Quinze nedadores van firmar una carta dient que els seus mètodes eren abusius. –Vostè s’havia excedit ? –Jo feia una feina d’elit. I no tothom està preparat per ser membre d’una minoria excelsa. O per afrontar la frustració. Jo volia transmetre la manera de treballar per guanyar. Però és una història passada. Amb algunes vaig reconstruint les coses. Avui he fet el cafè amb una exnedadora. –Insisteixo... –Quan li estàs demanant més a la teva esportista, no ho fas per amargar-la. Mires de fer-la millorar. I si ho aconsegueixes, has guanyat dues dècimes de puntuació. Només hi ha resultats quan surts de la zona de confort. En atletisme, qui guanya la cursa arriba a la meta tremolant. Que potser les sirenes som diferents?
–Vostè és un personatge polièdric, amb arestes. La seva figura genera debat.
–Soc persona, no personatge. Soc el que vostè veu. Natural com la vida mateixa. Exterioritzo tot el que penso i em passa. Soc rebel i inconformista. M’avorreix la rutina, tot i que la sincro suposa la repetició d’un exercici.
Es declara capaç de transmetre màgia. De treure una coreografia de qualsevol imatge. Per exemple, pensant en Dalí. S’ha decidit a incorporar un led en un banyador.
–També diuen que té ascendent sobre els jutges.
–Llegenda urbana. Soc reivindicativa. Si no em puntuen com m’espero, me n’hi vaig i pregunto: ‘Què ha fallat?’. Si m’ho expliquen, puc millorar.
–I si la truquessin de la selecció d’aquí cinc anys?
–Faré 50 anys. I el dia a dia mana. Ara els meus objectius són a curt termini.