Ramon Aymerich Aturar la bombolla
Torna el totxo. Torna el sector immobiliari i la construcció a ocupar un paper destacat en l’economia. I si no ho fa a més velocitat és perquè els bancs són cautelosos amb les hipoteques i els joves, el gruix de la demanda, no tenen prou ingressos per obtenir-ne. Torna el totxo, com la maledicció, i els promotors construirien encara més si no fos perquè l’Administració també s’ha tornat prudent. Massa per al gust dels promotors. A molts ajuntaments ningú no requalifica i no es crea sòl nou per edificar. És perceptible en els municipis metropolitans que envolten Barcelona, que són la vàlvula de descompressió de la bombolla de preus de la capital.
Sona raonable. Els casos de corrupció política de la dècada del 2000 arriben ara als jutjats. I molts d’aquests casos van associats a processos urbanístics. Qui és avui el valent que requalifica? Però la desgana urbanística no és només el resultat de la lliçó apresa. Reflecteix també com han canviat els ajuntaments metropolitans, la composició, la dinàmica.
La gran extensió metropolitana que envolta Barcelona es va modelar en les dècades dels vuitanta i noranta. Van haver de reparar el pèssim urbanisme d’abans de la democràcia i això es va fer a cop de grans projectes. Va ser l’era dels alcaldes metropolitans (al Vallès, al Baix Llobregat, al Maresme), amb el suport de grans majories. Hi havia molts diners (privats i públics), i potser per això també hi va haver grans projectes. Projectes ambiciosos: nous eixos urbans, equipaments singulars, zones verdes, parcs tecnològics... La inèrcia es va mantenir en els anys 2000, encara que aleshores havien arribat també els excessos. De tot allò, avui en queda poca cosa. Poca ambició i menys imaginació. En part s’explica per l’esgotament dels diners fàcils, la pèrdua de recursos. El que en els pressupostos generals de l’Estat es veu com una virtut (els superàvit del sector local) és també el reflex de la pèrdua de l’impuls inversor municipal. Però el problema no són només diners. És també polític. Els nous alcaldes es mouen amb majories precàries. La nova política, que va entrar als municipis farà una dècada, percep l’acció municipal de manera diferent. En molts casos és simple aprenentatge: el nou cicle polític ha comportat un rejoveniment del personal. La confluència d’aquests factors, en qualsevol cas, ha deixat en mínims l’acció inversora.
Hi ha dos motius pels quals preocupar-se. Un, que algunes de les obres que es van fer en els anys vuitanta-noranta s’han deteriorat, o s’han fet obsoletes i han degradat la seva oferta com a servei públic. Tot això en un context d’augment de la desigualtat, amb una part de la població molt castigada per la crisi. L’altre, que la transició a la nova economia exigeix un nou urbanisme i la regeneració de l’espai urbà. Altrament, aquesta gran extensió metropolitana es convertirà en poca cosa més que un gran polígon.
I Barcelona, en una bombolla gegant.
La gran àrea urbana que envolta Barcelona necessita un nou cicle inversor per renovar-se