La veu a Espanya dels expatriats britànics
MEMBRE DE L’ORGANITZACIÓ BREMAIN IN SPAIN, LLUITA PERQUÈ ELS ANGLESOS RESIDENTS A ESPANYA I VICEVERSA MANTINGUIN ELS DRETS ACTUALS DESPRÉS DEL BREXIT
Adele Theresa Price està indignada. Molt. Dolguda i enfadada. No entén què està passant a la seva Anglaterra natal i, menys encara, què els ha passat als britànics, un poble que sempre ha destacat per la “diversitat”, assenyala. Però, més enllà del Govern de Theresa May i dels ciutadans, el que més sulfura és el comportament del seu pare, cap de planta d’una fàbrica ja jubilat i que fa temps que va deixar de veure la BBC per informar-se exclusivament a través del “manipulador” Daily Mail: “Va votar sí al Brexit tenint una filla que viu fora!”, exclama amb horror. “Tant li fa el que em pugui passar amb aquest procés absurd i si perdo o no perdo drets, o el que li passi al cardiòleg que va atendre la meva mare fins a la seva mort, un espanyol resident a Anglaterra. Tant li fa! Fins aquest punt ha arribat aquesta bogeria”.
Des del seu domicili, a Collado Villalba (Madrid), aquesta dona lluita perquè “els drets d’anglesos residents a l’exterior i d’espanyols residents al Regne Unit es respectin” a través de l’associació Bremain in Spain, que ja reuneix més de 4.000 britànics establerts a Espanya.
Fa gairebé tres dècades que Adele Theresa, de 55 anys, viu a Espanya. Va arribar a Madrid amb les ganes de conèixer món que atorga la joventut. Va deixar enrere una bona feina de professora en una institució privada de noies, una casa acabada de comprar a Brighton, un cotxe i una “vida acomodada, però que no vod’Espanya lia per a mi”. També als seus pares i al seu germà (“recordo com si fos ahir el dia que em van deixar a l’aeroport amb una maleta a vessar”). I es va instal·lar a Madrid, on aviat va trobar feina en una acadèmia. “Recordo les cues per poder renovar el permís de treball, llargues cues durant llargs anys... fins que el 1990 em van donar un permís de cinc anys que vaig anar renovant fins que el 2010 em van donar el ‘paper verd’ que m’atorgava la condició de ciutadà de la Unió Europea. Saps què vol dir? Llibertat. Poder anar d’un lloc a un altre, tenia la sensació que Europa era meva gràcies a un passaport que em permet viatjar sense fronteres, conèixer altres cultures, altres pensaments, altres llengües... Tant!”..
Però ara, amb el Brexit, tot trontolla. Adele Theresa ha fet el seu país, encara que conserva una part britànica “que sempre hi és”. “Però ara m’avergonyeix ser-ho. Rebutjo tot el que ve d’allà, em dol, perquè no ho reconec, per la fanfarroneria, perquè ens han deixat de banda”.
D’aquí ve la seva implicació a Bremain in Spain, creat fa uns mesos precisament per lluitar pels drets dels 308.000 britànics establerts a Espanya, gairebé un terç llarg d’ells són jubilats que pateixen la devaluació de la lliura davant l’euro i que tenen por de perdre l’assistència sanitària. Aquest grup –en el qual n’hi ha molts que no parlen espanyol malgrat els anys de residència– és dels més actius d’Europa (se n’han creat més delegacions) i no ha deixat d’intentar dialogar amb el Govern de May demanant una solució. Quina? Guy Verhofstad, cap de la negociació del Brexit a la Unió Europea, ha insinuat la possibilitat d’un acord per garantir la “ciutadania europea” a tots els britànics que la demanin. Però tot està en l’aire.
Adele Theresa Price, que també està involucrada en l’organització EuroCitizens, parla de l’oferta llançada pel Govern espanyol als gibraltarenys que els permetria tenir la nacionalitat britànica i espanyola. “A mi no em donen aquesta opció, però és la que jo, personalment, desitjaria, perquè soc europea, britànica i espanyola”. Hi ha una iniciativa a change.org en aquesta línia (que els britànics amb més d’una dècada de residència a Espanya puguin sol·licitar la doble nacionalitat). Ja han aconseguit més de 20.000 firmes.