Dret a una abdicació
Fa alguns mesos, els representants de la cadena de televisió del Japó NHK es van passar diverses setmanes a Espanya per investigar les claus del procés d’abdicació del rei Joan Carles, que en quinze dies va passar de l’anunci a fer-se realitat. L’emperador Akihito, operat del cor i d’un càncer de pròstata, complerts ja els 83 anys, no ho té tan fàcil i malgrat que està desitjant retirar-se a cuidar-se de les seves flors i els peixos, no pot ni anomenar la paraula abdicació, ja que l’estricta Constitució japonesa interpreta que estaria intervenint en assumptes polítics en decidir sobre la direcció de l’Estat. El màxim que es va permetre, amb tota humilitat, va ser expressar la seva preocupació que pogués arribar un dia que li fos “difícil assumir les seves responsabilitats com a símbol de l’Estat”. Fa un any que Akihito, encara que ho va fer amb molts miraments, va demanar que el deixessin anar-se’n però el comitè d’experts que ha d’elaborar un esborrany de llei perquè el Govern el porti al Parlament, encara no ha dit ni piu i el pobre Akihito, a diferència del rei Joan Carles, no té ni el dret a posar fi a la seva vida publica.
HIROHITO I MACARTHUR
Les normes estrictes que marquen el funcionament de la família imperial són la conseqüència de la rendició del Japó després de la Segona Guerra Mundial que va incloure aquella espècie de cadena perpètua en la qual el general Douglas MacArthur va convertir la vida d’Hirohito, després de desatendre les peticions dels aliats que demanaven que l’emperador japonès fos jutjat com a criminal de guerra. Alguns dels germans de l’emperador Hirohito i membres destacats de la societat japonesa van demanar l’abdicació, però MacArthur va aconseguir mantenir-lo al tron com a símbol del país, utilitzant la seva imatge per imposar un nou sistema polític. A Hirohito se li va rentar la cara, però es va que- dar amb el posat; va haver de renunciar a l’estatus diví i la sobirania i els poders imperials es van canviar per les tasques de representació i simbòliques previstes a la Constitució aprovada el 1946. El 1949, es va crear l’Agència Imperial, un organisme administratiu que seria l’equivalent de la Casa del Rei, perposar fi al poder paral·lel dels cortesans imperials. L’Agència depèn del primer ministre, de manera que és el Govern japonès qui marca les normes, elegeix el gran intendent, delimita el territori de la família imperial i decideix sobre la seva vida, fins a l’extrem de mantenir en custòdia els passaports dels membres de la família imperial, que han de sol·licitar permís a l’Agència, i per tant al Govern cada vegada que volen sortir del país. La família imperial japonesa és la més antiga del món, amb una línia successòria contínua des de fa quinze segles i pot semblar que l’Agència Imperial els fa la vida impossible, però resulta que amb les seves normes estrictes el que la fa és possible.
L’ENCÀRREC HISAHITO
El viatge dels Reis al Japó ha permès observar el funcionament de la casa imperial. De prop cau una mica la teoria que la depressió de Masako és fruit de la pressió de l’Agència Imperial per no tenir fills mascles i sembla més, segons la cuida tothom, que si hagués continuat com a brillant diplomàtica el desencadenant del seu procés hauria estat un altre. La prova és que el seu marit no s’ha divorciat per casarse amb una altra i intentar tenir un fill mascle. La família va solucionar l’assumpte de la llei sàlica que impedeix de regnar Aiko, filla de Naruhito i Masako, fent, amb els mètodes que fos, que Kiko, la dona de l’altre fill de l’emperador i mare de dues nenes, tingués el nen anhelat. Hisahito ara té deu anys i qui sap si en el seu camí del tron canvia la llei i es permet que les dones regnin. Més difícil va ser que Hirohito deixés de ser diví.