“Si et creus interessant o sexi, ho espatlles”
Estius a Cadaqués, estudis a Esade, pares metges, classes de tennis, viatges. El títol de patró de vaixell, la pràctica del submarinisme. Una nòmina a L’Oréal, a Panrico i a Escribà. Marc Clotet (Barcelona, 1980) ho tenia tot per ser etiquetat in aeternum com a “nen de casa bona”. Però un dia va trencar els esquemes de la comoditat, es va enamorar de la interpretació i es va guanyar a pols ser una de les promeses actuals del cinema espanyol. Aviat s’estrenarà El jugador de
ajedrez, el seu darrer treball. S’ho ha pres molt a la valenta.
El jugador de ajedrez és, en essència, la història d’un exiliat. Sabia jugar a escacs? Coneixia els moviments bàsics, però vaig voler fer classes amb professionals. Hi ha detalls que ignorava. Per exemple, que fins a l’últim segon d’un moviment les peces han de lliscar pel tauler. No pots tenir-les ballant en l’aire. O que durant el moviment el colze està aixecat.
Què feia un actor com vostè estudiant Direcció i Administració d’Empreses? Des de petit em va agradar la publicitat, el món dels anuncis. Vaig acabar la carrera, que em va encantar, i em vaig posar a treballar. Llavors només considerava el teatre com un hobby. Fins que un dia es van invertir els papers.
El seu pare, Bonaventura Clotet, és un metge prestigiós i la seva germana Aina, una actriu de renom. Quan en una família hi ha més d’un famós com es gestiona la gelosia? Això es veu així des de fora, però, esclar, nosaltres ja ens coneixíem tots abans de ser famosos!, de manera que no ens afecta. L’única cosa que ens van inculcar a casa era lluitar pel que a un li agradés, fos el que fos. Formar-se i treballar de valent.
Ser fill d’un referent en el camp de la investigació sobre la sida va marcar la seva adolescència. Jo vaig arribar al món pràcticament amb el tsunami de la sida, anys vuitanta. Al principi era una malaltia pràcticament letal. Quan tothom estava aterrit, el meu pare va ser un dels primers a trencar una llança per ells. Treballava 24 hores al dia tots els dies de l’any. No descansa, ara li queda un any per jubilar-se i no pensa fer-ho. Això seu és passió.
Quina lliçó els va transmetre el seu pare i què n’ha après, vostè, d’aquella malaltia? Durant anys ell va tenir contacte diari amb la mort. El meu pare abraçava els seus malalts de sida quan ningú no gosava. Molts d’aquells pacients van acabar convertint-se en els millors amics dels meus pares i ens venien a veure. Això va ser un exemple a casa meva. Sempre vam conviure amb gent que estava infectada i vam aprendre a no estigmatitzar ningú, a pensar que et podia passar a tu. Vaig aprendre del meu pare que calia aprofitar... “pensa que cada dia pot ser l’últim”, ens repetia.
La seva mare és metgessa i farmacèutica.
D’ella vaig aprendre la importància de les coses ben fetes. És una dona molt, molt, molt perfeccionista.
El recordem a Estació d’enllaç o El cor de la ciutat. Vostè és un actor català o espanyol? Soc actor i he treballat molt més a Madrid que a Barcelona. Contràriament al que pensa molta gent a Madrid, ens entenen. Bé, almenys pel que fa al meu gremi! Ens agrada la diversitat.
Física o química o Amar es para siempre. ¿Quantes vegades s’ha hagut de defensar dels enemics de les sèries i els culebrots? Crec que en això hem millorat, la percepció ha canviat completament. Quan jo vaig començar encara es diferenciava entre actor de teatre, de cinema i de televisió, i s’adjudicaven categories. Els grans actors de Hollywood fan sèries! La indústria ha evolucionat i ara com ara es fan sèries amb la mateixa qualitat del millor cinema.
Ser un home sexi, en què consisteix?
Doncs em sembla que quan t’enquadren en això, el millor que pots fer és distanciar-te’n. Si et creus interessant o sexi, ho espatlles. Em penso que potser resultes sexi quan n’ests menys conscient. Pot ser que el físic t’acompanyi, però si no hi ha actitud no hi ha res, sempre hi haurà qui et consideri sexi i qui et vegi horripilant.
Em comenten que pren cada dia pastilles d’omega 3 i vitamina C a dojo... No, home, això són les coses de tenir metges a casa: sents comentaris, tractaments i teràpies tot el dia. Intento cuidar-me perquè el meu cos és el meu instrument com a actor, però també perquè la nostra obligació és tenir cura de la nostra única vida.
Es va casar amb Ana de Armas i al cap de pocs anys es va separar. Considera que una separació és un fracàs o un alliberament? És un aprenentatge que fiques a la motxilla. Jo soc dels que pensen que quan una relació no funciona, no té cap sentit allargar-la. De la mateixa manera un no s’ha de forçar a ser pare, per exemple, una cosa que espero que m’arribi algun dia.
Com definiria la seva parella actual?
És una persona meravellosa que cada dia em fa més feliç. Molt positiva. Saps que trobes la persona correcta quan te’n adones que al seu costat ets una persona millor. I això, ara, a mi m’està passant.
Hi ha alguna cosa pitjor que una escena d’amor amb algú amb qui no hi ha feeling? Poques, poques. Però moltes vegades les escenes d’amor acaben sent pura tècnica, una coreografia... i si pots tenir química, molt millor, esclar. En general, com que a tots dos ens interessa que surti bé, procures posar totes les teves armes i la teva voluntat. Estàs allà, envoltat d’uns paios amb grues i els dos protagonistes en pilotes en tots els sentits, així que es prega generositat.
Tem més el fracàs de taquilla o el buit de memòria al teatre?
La memorització és el més fàcil de l’ofici! Es redueix a hores. Resulta molt més difícil repetir cinquanta vegades el mateix text i que encara et creguis el que dius. Però sí, quan passa, quan et quedes en blanc notes les pulsacions martellejant el cap i el cor et va a mil per hora...
Al seu web oficial ho publiquen tot, des de l’alçada (1,78 cm) fins al pes (73 quilos) passant pels seus gustos gastronòmics. No l’incomoda tanta exposició? De vegades són coses que et demanen per a una feina. Des de fora es veu una intromissió en la privacitat, però no ho és tant. Pel carrer, a més, el 90% de la gent que se t’acosta és amabilíssima.
Aleshores el més pesat de la fama no són les fans?
Gens! De cap manera! Per això nosaltres, sigui l’hora que sigui o el lloc que sigui, si et demanen un autògraf o una foto, hi hem de correspondre. I si no ho vols, haver triat un altre ofici...
Va rebre classes a Nova York en una escola dirigida per Carol Rosenfeld. Ha treballat amb gent de nacionalitats molt diferents. Existeix un fet diferencial? Una manera de treballar a l’espanyola? El que sí que hi ha és una manera de treballar bé i una de treballar malament. No depèn del lloc sinó de l’equip que et toca. Hi ha professionalitat màxima a Espanya, als Estats Units o a Budapest, on hem rodat una part d’El
jugador de ajedrez... I hi ha professionals nefastos en tots aquests llocs.
Qui va ser la primera persona que va creure en Marc Clotet i quin va ser el seu millor consell? Va ser la meva germana Aina. Em va animar perquè em llancés al món de la interpretació, però em va advertir: “Si et fiques en aquesta feina, has de saber que és una professió molt difícil. Hauràs de ser molt honest amb el que fas. Busca la veritat, sigues respectuós i no et pensis que això surt sense esforç”.
Hi va haver un fet que li va canviar la vida el 2002. L’accident d’una gran amiga. Sí, vaig créixer amb ella, era la nòvia del meu millor amic i va morir en un accident a Itàlia. Tots teníem 22 anys. Allò em va trasbalsar. Vivim en una societat que ens contamina amb coses innecessàries i només aquests sotracs et tornen a la realitat.
Què li sembla el fet que el Govern espanyol hagi rebaixat l’IVA cultural de certs sectors... però no del cinema? No tinc més qualificatius negatius, no me’n queden, per expressar el meu rebuig a aquestes actituds. Em sembla vergonyós! Com es pot considerar cultura els toros i dubtar amb el cinema? Com podem tenir un president que no vegi les pel·lícules del nostre cinema i que no assisteixi a la cerimònia de lliurament dels Goya? És tan gros el despropòsit i la incompetència, que ja no tinc paraules... I continuo pensant: com poden votar aquests personatges?
Quin ha estat el millor actor o actriu amb qui ha tingut la sort de treballar? Em va agradar molt treballar amb María León. Així que ens vam veure ens vam adonar que teníem una connexió professional i personal brutal. És generosa, t’escolta, et mira, sap jugar... I Carlos Álvarez-Nóvoa! Vam fer plegats aquella pel·lícula on ell representava Juan Ramon Jiménez de gran i jo de jove. Amb ell vaig entendre que els savis, els genis, sempre són els més humils i generosos. Tinc records de Moguer, aquelles passejades a les tardes, aquells sopars... al seu costat entenies totes les reaccions de la raça humana.
“El meu pare abraçava els seus malalts de sida quan ningú no gosava; això va ser un exemple a casa meva”