“Mi amigo Locomotoro”
Paquito Cano, a punt de fer 89 anys, ens parla del popular personatge que va encarnar amb Los C hi r i pitifl á ut i cos en el programa Antena infantil de TVE a mitjans dels seixanta. “Dónde estará mi amigo Locomotoro, conductor de todo menos del codo”, li cantaven Valentina, El Capitán Tan i El Tío Aquiles. El creador, Oscar Banegas, va inventar una tropa surrealista en la qual ella portava unes ulleres pop, el capità anava d’explorador amb salacot, l’oncle amb vestit de tirolès i Cano, de maquinista ferroviari amb boina. “Jo m’adaptava el paper i hi afegia frases recurrents com ‘que se me mueven los mofletes’, ‘e, te, cé’ en lloc d’etcètera i ‘amigüito’ entre altres ocurrències”.
Avui, l’actor viu retirat a Torrelodones (Madrid), cuidant la seva diabetis amb la natació i jugant al dòmino amb la penya dels amics. “El sentit de l’humor m’ha mantingut en l’aspecte personal i em miro la vida sota aquest punt de vista, fent bromes i acudits”, ens explica. I és veritat perquè el sentim riure espontàniament a l’altre costat del telèfon, això si no se’ns posa a cantar un altre èxit del grup: “Había una vez un barquito chiquitito...”. Malgrat això, la trajectòria de Paquito Cano que no es coneix tant és la d’actor còmic de sarsueles i revistes i la intervenció en vint pel·lícules.
“Vaig néixer literalment al pont de Vallecas el 18 d’abril del 1928; llavors allò era un poble separat de Madrid”. La família al cap d’uns mesos va posar un fruiteria a prop d’Atocha, a la capital. Paquito tenia vuit anys quan va esclatar la Guerra Civil: “Ens alimentàvem gràcies a la botiga i a l’intercanvi; un dia la mare em va donar un ou perquè el canviés per pa i se’m va trencar pel camí”. Eren tres germans. Isidro, que era el més gran, ja era actor, per això ell va voler entrar en una acadèmia de teatre infantil amb 12 anys. Les funcions se celebraven els diumenges a les quatre de la tarda. La seva vis còmica va ser prematura: “Em van donar un paper dramàtic però me’l van treure en l’assaig general perquè quan parlava el públic reia”.
La carrera de Cano com a tenor còmic de sarsuela en les companyies de Marcos Redondo i Pedro Terol va donar pas a la revista, quan aquest gènere va substituir l’anterior en el gust del públic. L’actor va treballar amb Celia Gámez en diversos espectacles, entre altres La hechicera en palacio i Mami, llévame a la escuela, que era una versió de Las Leandras, títol que llavors estava prohibit. “Celia, que va arribar a cobrar deu mil pessetes diàries, estava arruïnada i amb aquesta revista va obtenir un gran èxit amb el qual es va refer”. Quan va morir, la premsa, entre els elogis a l’actriu, va remarcar la participació de Cano en la seva companyia.
Les pel·lícules es van anar alternant amb el teatre. A la gran pantalla va participar en El niño de las monjas d’Iquino, Cuentos de la Alhambra de Florián Rey i Esa pareja feliz de Berlanga i Bardem. A més, a Buenos días condesita va actuar al costat de Rocío Dúrcal i a El astronauta, amb Tony Leblanc. Va ser un actor assidu en les revistes dels teatres La Latina de Madrid i el Talia de Barcelona. Un empresari argentí el va contractar per a una gira a Llatinoamèrica. Així va formar una companyia familiar amb el seu germà Isidro i la seva nòvia María Jesús Jorge. “Ella era ballarina i abans de partir ens vam casar, esclar; vam estar cinc anys actuant per Puerto Rico, Buenos Aires, el Brasil, Colòmbia, Veneçuela, Santo Domingo i Nova York”.
Oscar Banegas el va veure al teatre Eslava de Madrid i el va fitxar per al paper de Locomotoro. Després de cinc anys en l’espai infantil de TVE va posar fi a la carrera artística. Paquito Cano ja es dedicava a la construcció i va decidir prestar total atenció al negoci. La seva empresa va arribar a tenir més de trenta treballadors i va aixecar bona part dels barris del sud de Madrid. Ara viu de les rendes de lloguers i gaudeix d’una família en la qual en lloc d’actors hi ha quatre arquitectes. Té tres fills, cinc nets i set besnets. Qui sap si els repeteix el truc d’inclinar-se fins a gairebé tocar el terra i si els deixa anar “borra eso” quan s’equivoca o si els espanta amb els Hermanos Malasombra.