A MITJA LLUM
La torre Eiffel va emmudir i la ciutat de la llum es va quedar a mitja llum el 1928. Tots volien sentir Carlos Gardel, el zorzal criollo ,el mago, l’imbatible, la veu que va vèncer l’oblit i tants altres sobrenoms que es va guanyar el cantant de Buenos Aires. A Espanya ja havia actuat diverses vegades, singularment a Barcelona, però París se li havia resistit, fins que Montmartre es va vestir de tango per acollir les seves actuacions al cabaret Florida. La seva atracció era tan forta i natural que gairebé semblava una propietat científica de la matèria gardeliana: “Carlos Gardel exerceix una mena d’encís magnètic sobre el públic”, va decretar Le Figaro. La projecció que li va donar París acabaria d’engrandir la figura d’un Gardel que, poc des- prés, va ampliar la seva carrera en el món cinematogràfic.
Gardel feia gira per Europa i el FC Barcelona havia fet el mateix uns mesos abans per Llatinoamèrica, un estímul per a l’intèrpret que, tot i ser més aficionat al turf, mantenia una forta amistat amb Josep Samitier, primera figura culer de l’època que tampoc no es quedava curta en sobrenoms: era conegut com el mago, igual que Gardel, i com l’home llagosta pels seus espectaculars salts en el joc aeri. L’amistat entre tots dos va oferir un episodi de rebel·lia protagonitzat pel jugador. Aquest va demanar de tornar amb anterioritat a Espanya, “una evident falta de disciplina i companyonia”, segons els diaris argentins de l’època, que s’hauria degut a la no-autorització de celebrar uns partits al Brasil “en la concertació de les quals tenia gran interès per ser el promotor d’aquestes trobades el seu íntim amic Carlitos Gardel”. Era Samitier un veritable home de món, a qui li agradava relacionar-se amb la faràndula, i cal recordar que va confraternitzar també amb Maurice Chevalier. I si Samitier era amic de cantants, Franz Platko, porter i l’altra gran estrella del Barça d’aleshores, era inspiració de poetes. Rafael Alberti va escriure aquell any la seva Oda a Platko, inspirada en un fet de l’accidentada final de la Copa del Rei que va enfrontar a Santander els barcelonistes contra la Reial Societat, una d’aquelles finals catalanobasques a les quals sembla històricament abocada la règia competició.
Alberti li va impressionar que després de salvar un gol cantat dels guipuscoans, Platko es quedés sense sentit i ensangonat –“tronchado”– però amb la pilota a les mans, com un reflex natural, pròpia de qui porta la porteria en l’ADN.
Els herois trencats són una demostració de la fragilitat humana que sempre ens emociona.
Alberti es commovia amb Platko i el món patia per la pèrdua de Roald Amundsen, l’explorador noruec que havia trepitjat per primera vegada el pol Sud i que un dia de juny del 1928 desapareixia a bord d’un hidroavió quan es dirigia a rescatar un dirigible perdut en una expedició al pol Nord.
El seu cos no va ser trobat mai. Més aliment per a la poesia i la llegenda.