Sergio García guanya el Masters d’Augusta, el seu primer gran
Sergio García es va enfundar ahir a la nit la jaqueta verda d’Augusta, el seu primer gran
Per fi, 19 anys després de jugar el seu primer gran, Sergio García es va enfundar ahir la jaqueta verda que l’acredita com a vencedor del Masters d’Augusta. En un trepidant desempat davant Justin Rose, el castellonenc de 37 anys va saber mantenir la serenitat que l’ha permès mantenir-se dret durant els quatre dies de torneig, lluitant contra el vent i els adversaris per coronar-se a l’olimp del golf.
García va arrencar ahir la jornada com a líder empatat a -6 amb el nord-americà Justin Rose, que semblava llançat després de recuperar cinc cops dissabte. Una sensació que es va mantenir a mesura que Rose sumava birdies, fins a cinc, per aconseguir deu cops d’avantatge al forat 16. Pel contrari, García semblava perdre oportunitats, i arribava al 13 amb els mateixos sis cops del començament. Però tot va canviar en el 15, després d’aconseguir un birdie al forat anterior, el castellonenc va clavar un eagle perfecte al green que li va posar amb -9 a un sol cop de Rose. Pressionat, el nord-americà va fallar el 16 i va arribar al desempat, on va errar en el primer llançament, atorgant a García un avantatge que no va desaprofitar. Ara el seu nom apareixerà al costat dels de Seve Ballesteros i José María Olazabal com el tercer golfista espanyol que s’enfunda la mítica jaqueta verda.
L’altre espanyol amb opcions, Jon Rahm, va finalitzar la seva primera participació amb tres cops sobre el par per un desafortunat doble bogey al 18 que no enfosqueix el bon torneig realitzat.
La mística de l’Augusta National Golf Club, seu del primer Grand Slam de la temporada, està fora de tot dubte. És un escenari únic en què cada any es reuneixen els millors jugadors del món a la recerca de la peça més preuada, la jaqueta verda, que des del 1949 s’ha convertit en el millor símbol dels greens de Geòrgia.
Però les coses no són mai senzilles en uns carrers molt difícils, sovint complicats també pel vent. Des del primer instant, Augusta va exigir al castellonenc una maduresa que no posseïa i que ara, 18 anys després, sembla haver controlat. Sergio García no està fent cap altra cosa que seguir els passos dels dos únics espanyols que han tingut la jaqueta verda a les seves espatlles: Severiano Ballesteros, el 1980 i el 1983, i José María Olazábal, el 1994 i el 1999. Aquest últim any va coincidir amb el debut de Sergio García, que acaparava molts elogis.
El triomf de Ballesteros va tenir un enorme simbolisme a Espanya i també a Europa, perquè mai abans un europeu no ho havia aconseguit. L’empremta que va deixar el càntabre a Augusta encara és molt profunda. Ningú no té més birdies (18) que ell al forat 17 i ningú va ser capaç de plantar-li cara en aquelles dues edicions, resumides així per Tom Kite, segon classificat: “Ell conduïa un Ferrari mentre que nosaltres anàvem en un Chevrolet”. Tampoc ningú no havia estat capaç d’aconseguir una cosa semblant amb 23 anys fins que Tiger Woods va rebaixar aquella edat fins als 21 el 1997. L’audàcia i el punch del jugador de Pedreña no s’han oblidat. L’espectacularitat dels seus cops va atreure als millors tornejos un gran nombre de seguidors, sempre pendents de veure com se’n sortia, el seu ídol, d’una situació difícil.
Onze anys després de la victòria de Ballesteros, Olazábal va emular la gesta. El jugador d’Hondarribia, que no va superar el tall divendres, va tornar a la competició l’octubre passat després de 18 mesos de baixa per culpa de dolors a l’esquena forts. Els seus amics consideren un “miracle” que hagi tornat al circuit. Però el 1994 tot era molt diferent. D’aquell any, l’alemany Langer en recorda “els greens més durs que he vist mai, un camp ple de trampes”, però allà Olazábal va exhibir la seva classe amb un putt de deu metres al forat 15 que li va deixar el títol en safata. Cinc anys després, aliè a unes condicions climàtiques molt adverses i a l’oposició de l’australià Greg Norman, va tornar a ser el número u amb un birdie decisiu, el 18.