Apoteosi de Sheeran en un Palau Sant Jordi a vessar
Apoteòsic concert del cantautor britànic en un Palau Sant Jordi ple a vessar
Va trigar 56 minuts però al final la va cantar, perquè si no hagués estat un disbarat. Ed Sheeran va interpretar ahir a la nit Barcelona a Barcelona, és a dir, una cançó inclosa al seu nou disc, ÷, i que havia aixecat polseguera per estar esquitxada de tòpics de turisme de borratxera en relació amb la capital catalana (“Drinking sangria/ Mi niña, te amo mi cariño/Barcelona/Mamasita rica/Sí tu, te adoro, señorita”). Sembla que al públic assistent no li va semblar gens malament, perquè la va acollir amb una de les cridòries aprovadores més ensordidores de la nit.
I és que Ed Sheeran és un fenomen. Té caràcters objectius, com que és britànic, els seus 26 anys, la seva condició de pèl-roig i, diuen, que més aviat poc afavorit. A més, es dedica a la música, toca la guitarra, escriu cançons i les interpreta. I, en aquest format de cantautor armat únicament amb la seva veu, la seva guitarra i la seva presència, que omple els recintes allà on actua i, sobretot, convenç els que el veuran i l’escoltaran.
Ahir a la nit va tornar a demostrar-ho en un Palau Sant Jordi ple fins a la bandera amb motiu de la presentació del seu nou àlbum ,÷, el seu tercer disc d’estudi amb què està batent rècords de venda i difusió. L’espai de Montjuïc, que fa dos dies va registrar un altre d’espectacular sold out amb l’actuació de Bruno Mars, ahir a la nit va acollir una multitud també delerosa de veure el seu heroi; un heroi, per cert, que no compleix amb els tòpics preestablerts pel showbusiness i que va aparèixer a l’escenari després del pas de dos teloners, Ryan McMullan i Anne-Marie. Un públic que, com que era un dia festiu, assolellat i que l’endemà no hi havia escola, va acudir en massa amb una significativa presència de joves, no tan joves i també nombrosos adolescents i nens. Per molts d’ells era tota una experiència iniciàtica, veure el seu ídol en un concert d’aquelles dimensions.
Va ser impressionant comprovar que, al final de l’apoteòsica funció després de les més de quinze cançons que va interpretar, allà a dalt a l’escenari tan sols hi havia un noi d’uns vint anys amb una empatia que funciona (tot i que, mirant-lo fredament es fa difícil d’entendre, ja que Sheeran sembla un tipus més aviat poc divertit) i armat tan sols amb una veu emocionant, la guitarra en qüestió i un pedal per crear loops sonors i donar també sortida a sons pregravats. Tan sols això, i les cançons, per descomptat, que funcionen fabulosament amb la seva barreja de tendresa, sentiment i ganxo, però que no són necessàriament enmarcables.
La vetllada –que només va durar una hora i mitja– va començar de manera impressionant amb Castle on the hill, i la seva selecció va incloure els talls imprescindible i alguna relativa sorpresa com la tornada de Human de Rag’n’Bone Man. Hi va haver de tot, com un Galway Girl que va transmetre molt (“I took her by the hand/
Per a molts dels assistents era la primera vegada que veien el seu ídol en un concert d’aquestes dimensions
Said, ‘baby, I just want to dance’ /My pretty little Galway girl”). O quan va animar el públic a acompanyar-lo en el tema que tancava oficialment la nit, un Sing estimulant i que va fer dibuixar un somriure feliç a les cares dels entregadíssims devots que corejaven “Sing! Louder! Sing!”. En qualsevol cas, l’entrega dels assistents va ser màxima, corejant i cantant sobretot les composicions del seu últim àlbum, tot i que sense fer escarafalls a les dels seus dos discos anteriors, + (The A team i You need em, I don’t need you )i x (Bloodstream, Sing i Thinking out loud).
Sheeran, la precoç carrera musical del qual va arrencar com a autor d’èxits de pop per a estrelles com Justin Bieber, Taylor Swift o One Direction, ha anat reflectint al seu repertori la seva maduresa de forma gradual, i així, per exemple, va recordar els seus avantpassat irlandesos en l’evocadora Nancy Mulligan, es va divertir amb les entonacions gaèliques, o directament va emocionar amb l’esmentada Galway girl o retent homenatge al mestre Van Morrison amb, per exemple, How would you feel (Paean), bonica balada inclosa al seu recent àlbum i que va cantar al costat d’un teclista per oferir un lleuger acompanyament.
En fi, Sheeran sembla un bon xaval; com es deia al principi, no és cap adonis, però la seva dolçor i la barba que no acaba d’arrelar li atorguen un encant que pel que sembla és arrasador. Si a això s’afegeix un repertori més viat dolçàs, quan no candit, ideal per a cors disposats i agitats, la cosa té aparences d’infal·libilitat. I a sobre, no té aspecte de superstar i apareix a l’escenari com un més, un tros de pa que vol gaudir del cor i de la vida... tot i que sigui bevent sangria a Barcelona.