Una icona de la democràcia espanyola

Em vaig trobar per última vegada Carme Chacón fa un mes, durant la presentació a Madrid del magazine Fashion & Arts, i vam estar parlant de les seves dues passions: la maternitat i la política. Amb el seu fill Miquel vam veure en un bar de Miami la final de Copa que el Barcelona va perdre contra el Madrid, fa tres anys, en una altra Setmana Santa, i ens vam consolar mútuament de la derrota blaugrana. Així que durant l’acte li vaig preguntar si el noi (ja amb 9 anys) continuava tan culer i em va respondre que no ho dubtés, però també em vaig interessar per la política. Carme tenia ganes d’ajudar, encara sabent que el seu moment havia passat. Va estar molt a prop d’aconseguir ser la primera dona al capdavant del PSOE en més de cent anys d’història. Es va quedar a només 22 vots.

Chacón ha estat una icona de la democràcia espanyola. El 14 d’abril del 2008, embarassada de set mesos, es va convertir en la primera ministra de Defensa. Pocs dies després visitava el destacament espanyol a l’Afganistan. El general Félix Sanz Roldán, actual responsable del CNI, era cap de l’Estat Major quan va ser nomenada. L’endemà, la foto de la ministra embarassada passant revista a les tropes va fer la volta al món. Sanz va rebre una trucada del president del Pakistan, Pervez Musharraf, amb qui havia coincidit en un curs militar als Estats Units. Musharraf no ho acabava d’entendre –“però tu estàs a les seves ordres?”– i Sanz li va explicar que en democràcia el poder militar està supeditat a l’autoritat civil i que, a més, estava convençut que estava preparada per al càrrec, davant la perplexitat del seu interlocutor.

La seva mort ens ha sorprès a tots. Sabíem que tenia una cardiopatia. L’hi van descobrir quan era petita i els metges li van dir que hauria de portar una vida tranquil·la. No els va fer gaire cas, encara que es controlava. Era un personatge molt vital. Havia dit: “La meva cardiopatia em fa pensar que tots els dies són un regal”.