Moral i corrupció
En política és millor desconfiar tant del corrupte com de qui combat la corrupció, ja que els seus motius no han de ser moralment acceptables per si mateixos, com planteja Michel Wieviorka: “Quan sorgeix un assumpte de corrupció, la societat, per contrast, seria bona, impol·luta, desitjosa d’observar que es respecten els valors ètics i morals; i, pel que es refereix als qui asseguren la revelació de l’assumpte, serien institucions respectables o protagonistes eminentment positius”.
Hi ha una cosa torbadora en el fet de ressaltar la moral en la política contemporània. És la idea que és positiu descobrir els incompliments, la mentida, els compromisos amb els diners, el desordre i altres desviacions, un factor que permet una actitud de domini. I també en la imatge que la corrupció és abans que res el tret característic de figures polítiques sempre susceptibles de valer-se del seu poder per promoure abusivament interessos personals o partidaris.
Quan sorgeix un assumpte de corrupció, la societat, per contrast, seria bona, impol·luta, desitjosa d’observar que es respecten els valors ètics i morals; i, pel que es refereix als qui asseguren la revelació de l’assumpte, serien institucions respectables o protagonistes eminentment positius, d’una gran noblesa, o bé cavallers de la veritat, “proclamadors d’una alerta” a favor del bé comú. De fet, un punt de vista més matisat s’ha d’aplicar quan es tracta d’aquests desafiaments.
Sens dubte, sovint, per mitjà de la tasca regular i constant d’una institució s’efectua la revelació de la corrupció; es tracta d’una comissió parlamentària, de la policia, de la justícia que l’exposen a la llum, i respecte a aquest punt no hi ha res a dir. Però no és sempre el cas.
Perquè el saber pot adoptar altres vies i provenir d’altres protagonistes. Així és quan els qui són coneixedors de fets que podrien provar-se delictius o criminals es dirigeixen no a les institucions, a la policia o a la justícia, sinó més aviat en el si de la major discreció, en secret, acudeixen als mitjans que transmeten les informacions i els documents que podrien donarlos suport, de forma gratuïta o a canvi d’una remuneració. Pot dir-se que els seus motius corresponen necessàriament al bé comú? No necessàriament: pot tractar-se també d’un arranjament de comptes personal, de venjar-se d’actuacions fosques o d’afeblir un adversari polític o econòmic llançant-lo com a past a l’opinió pública. Estem, doncs, a prop de la delació que s’acompanya de l’anonimat.
Aquest tipus de funcionament s’eleva de vegades al nivell de “periodisme d’investigació”. És un fet que la investigació dels que destapaven els escàndols era generalment seriosa, profunda i podria basar-se en una dilatada i exigent investigadels ció, en un reportatge minuciós. Però en l’actualitat les revelacions es basen bàsicament en la denúncia que arriba a la redacció d’un diari. Un periodista pot completar-la amb algunes entrevistes i trucades perquè si algú ha “venut l’assumpte” cal assegurar que les dades transmeses són sòlides i que els possibles documents en què es basen són autèntics. I, una vegada operat el procediment, sense que se sàpiga mai quines normes s’han respectat, els qui s’entreguen a aquest treball no tenen més que esperar la seva publicació triant bé el moment; per tant, en un context que assegurarà més ressò a aquesta publicació. D’allà una primera conclusió: el coneixement de la corrupció pot procedir d’una investigació opaca i de vegades possiblement escassament moral.
L’impacte pot ser considerable quan la informació és publicada, saltant per sobre dels elements mediadors que hauria d’aportar la justícia, per arribar directament a la població. Quan la publicació d’una revelació no espera res del Parlament o de la justícia; és, al contrari, capaç de suscitar l’entrada en el joc, per exemple, donant peu a una enquesta, de manera que els ciutadans es forgen les seves opinions sense esperar les proves. Les veritables proves, policials o judicials, potser, no arribaran mai. I, en tot cas, massa tard perquè els acusats tinguin oportunitat de defensar-se. D’aquí una segona conclusió: els escàndols que revelen els mitjans de comunicació pertorben el joc democràtic mentre l’alimenten; per una part, debiliten, reemplaçant-les, les institucions, consagrades a vetllar pel respecte de les normes en aquest cas passades per alt o trepitjades. I, d’altra banda, la publicació directa dels escàndols aporta als ciutadans uns coneixements que constitueixen un enfocament de vegades lluminós i clar sobre una personalitat, un partit, un govern; suscita debats, impulsa els poders públics a legislar.
Entre els testimonis i explicacions que solen conformar l’essencial de la feina periodistes anomenats “d’investigació”, els que aporten possibles fugues provinents de la justícia exerceixen de vegades un paper decisiu, sobretot després de les primeres revelacions, quan s’ha obert una investigació judicial i hi ha persones imputades. També en aquest cas, l’anàlisi revela una profunda ambivalència. Les informacions resultants d’aquestes fugues són totalment il·legals però molts mitjans se’n nodreixen. El que, d’una banda, tradueix la fallida de les normes de dret, començant pel secret que ha d’envoltar la investigació policial i judicial i, d’altra banda, respon a la impaciència de la població, que desitja i valora poder estar informada en temps real i exigeix transparència immediata. D’aquí una tercera conclusió: els mecanismes de revelació de la corrupció mostren realitats bona part de les quals mereixen ser conegudes, però que també encoratgen i afavoreixen el descontrol en el mateix si de la institució judicial.
Finalment, quart problema, l’apetència dels mitjans pels escàndols de corrupció no és necessàriament un senyal de bona salut política ni moral. La política no és la moral ni l’ètica malgrat que calgui desitjar que s’hi aproximi. És freqüent que un responsable polític sigui apreciat pels seus resultats o estimat per les seves promeses i, tot i això, percebut clarament pels seus atemptats a la moral, ja es tracti de diners, sexe o totes dues coses. Les crides a la neteja, a la transparència que mostren una cara virtuosa indispensable en democràcia poden desembocar en mecanismes de tipus totalitari, en els quals buscar la puresa acaba per la denúncia generalitzada i el control massiu del Gran Germà.
Per tant, el combat contra la corrupció és una exigència democràtica que cal ressaltar i a la qual s’ha de donar preferència, però la manera com es dirigeix aquest combat acostuma a ser ambivalent i font de problemes per a la bona salut de la democràcia.
Els ‘escàndols’ que revelen els mitjans de comunicació pertorben el joc democràtic al mateix temps que l’alimenten El coneixement de la corrupció pot procedir d’una investigació opaca i de vegades escassament moral