Els temes del dia
El nou partit amb què Ada Colau vol fer el salt a la Generalitat, i la millora substancial de la construcció, el sector més castigat durant la crisi econòmica.
ADA Colau ja té partit, tot i que de moment sense nom oficial. Una formació que es vol erigir en el grup hegemònic d’una Catalunya nova que dissenya com a “república social, democràtica i ambientalment justa” i que assumeix la voluntat sobiranista per compartir-la amb altres sobiranies al si d’un Estat plurinacional, segons es va aprovar a l’assemblea fundacional de dissabte passat a Barcelona.
Una definició prou ambigua perquè pugui alimentar totes les opcions que conviuen dins el nou partit, el lideratge del qual comparteix l’alcaldessa de Barcelona amb Xavier Domènech, en una bicefàlia que serà temporal. Fins que Colau ho decideixi o els temps electorals l’obliguin. Tot i això, la fórmula amb què el nou partit afronta el problema territorial no és nova. Ni federalista ni independentista ja ho va ser durant decennis el partit de Jordi Pujol, i val a dir que no li va anar gens malament fins que les circumstàncies del sobiranisme i les de tipus fiscal se’l van carregar. Domènech, que no pretén ser Pujol, assumeix que “ens qualificaran d’ambigus”, però és precisament “aquesta ambigüitat la que ens enforteix”, i recorda que va ser En Comú Podem qui no es va moure del plantejament del referèndum des del principi.
El partit de Colau es presenta a la societat catalana com l’estendard de la diversitat social que allotja en el seu si, malgrat que neix amb una crisi amb el soci més important: Podem. La negativa del seu líder, AlbanoDante Fachin, a integrar-se en el nou partit després d’una consulta a les bases molt minoritària va marcar i molt l’acte fundacional. Ni tan sols la presència de Pablo Echenique, secretari d’organització de Podem, ni la pressió de Pablo Iglesias van aconseguir reduir la resistència del líder podemita català, encara que fins a set militants d’aquest grup ja formen part de les estructures dirigents del nou partit. Hi ha el convenciment que la resistència de Fachin serà vençuda, però que el fet que partit neixi coix pel que fa a la seva unitat no és una bona notícia.
El nou partit és una amalgama de l’esquerra catalana en què hi ha des de vells peseceros i psuqueros, siguin d’ICV-EV o d’EUiA, fins a joves politòlegs especialistes en la nova política, passant per activistes de la PAH o d’altres causes solidàries, sindicalistes, verdes i radicals comunistes, és a dir, és el punt de fusió d’una sèrie de corrents de l’esquerra catalana que, des del principi, es van alinear amb l’opció d’Ada Colau per assolir l’alcaldia de Barcelona i que han treballat junts per constituir un partit nou amb voluntat hegemònica.
No és la primera vegada que es prova de trencar l’statu quo en els últims quaranta anys, però sí que per primer cop tenen possibilitats de guanyar. Ja ho han fet a Barcelona i altres ajuntaments i en dues ocasions en unes eleccions legislatives a Catalunya. Han trobat un espai en l’heterogeni món de l’esquerra política, en el qual competeixen amb el PSC, ERC i la CUP, entre altres opcions. I si tenen possibilitats d’assolir el poder és gràcies sobretot al concurs d’una líder nova, Ada Colau, que es va presentar incontaminada i que no ha fet més que créixer encara que només sigui en les expectatives.
Si a més hi sumem una nòmina de resistents experimentats que procedeixen de la lluita a la universitat, als barris, a les escoles, als hospitals, etcètera, es pot concloure que caldrà tenir-los molt en compte.