La meva amiga Carme
Carme Chacón va viure sempre com si no tingués el cor al revés. Estava feta d’aquella pasta que segella el coratge amb sentiment i la disciplina amb entusiasme. No ho va tenir fàcil. Va lluitar, i molt. Va plantar cara a la vida tot just néixer. Tretze metges van assistir al seu part. Els primers dies ni li van posar nom, però va sobreviure. Li van posar Carme. Anys més tard, un metge, el doctor Petit, va trobar el diagnòstic: bloqueig aurículoventricular complet i transposició de grans vasos. Un cor al revés.
Va desafiar aquella espasa de Dàmocles. No es va criar com una malalta, al contrari. De jove, era molt bona en bàsquet, però un dia es va desmaiar a la pista i l’Esther, la seva mare va dir prou. Els llibres es van convertir en la seva nova cistella. A les aules va ser brillant, als dos costats del pupitre. I no se li escapava una: se sabia el nom de l’últim cambrer. A la barqueta dels pares l’anomenaven Soraya quan s’ajeia al sol amb un llibre.
Era una amiga lleial. Si alguna vegada li deies que havies tingut una davallada s’enfadava: “Per què no em vas trucar?” Els primers anys, a Madrid, ens vam protegir mútuament. Recordo una nit que vam quedar per sopar i l’hi vaig endevinar per la llum que transmetia: “Estàs embarassada”. Encara era un secret. En Miquel va ser un altre regal del coratge. El seu amor rodó. No va pensar ni en el seu cor a l’hora de desitjar ser mare.
En un viatge en el qual em vaig afegir al grup de periodistes, el Nadal del 2008, en les bases militars d’Herat, em va sorprendre la seva seguretat com a cap suprema; deia les coses més dures en un to de fusta. Tinc molts quaderns escrits sobre la seva vida. Un llibre a mig fer. Entrevistes amb la seva família, els seus professors, els seus metges, els seus companys de partit, les seves amigues... Però van sorgir les suspicàcies. Les guerres internes. Que si acusarien el llibre de ser una campanya d’autopromoció... Les creus de l’ofici, contra les quals sempre va haver de lluitar: ser dona, jove, xarnega i, durant nou mesos, estar al capdavant de Defensa embarassada.
Carme, el teu esmòquing a la Pasqua Militar, l’ampolla de cava al congelador, els llibres de Koch i Bolaño; les vespres de parc a Santa Ana amb els nens, la plastilina i la carpeta amb el discurs; la teva fe intacta que, malgrat hidres i dinosaures, del betum de la política, et va fer una dona amb un somriure gran, com el teu cor, que no ens va semblar mai ferit. Fa menys de trenta dies, generosa com sempre, em vas acompanyar un altre cop en un sarau. Portaves el sol a la mirada. Ara mateix, amiga, la idea de no tornar-te a veure se’m fa insuportable.
Si alguna vegada li deies que havies tingut una davallada s’enfadava: “Per què no em vas trucar?”