I si hi ha crisi, on va, la gent?
El meu barri –meitat Gràcia, meitat Guinardó– s’ha buidat aquest cap de setmana. Ja m’agrada, però... què pensaran de nosaltres els turistes que van i venen del Park Güell a la Sagrada Família? Estem en crisi! I en lloc d’escenificar un país en naufragi econòmic, polític i territorial, la gent se’n va de vacances. Si se n’assabenta la Merkel! Tant dispendi gastat per a la marca Espanya o per a la marca Catalunya i al final ja hi tornem a ser: la classe mitjana surt dels barris de classe mitjana un divendres i potser no torna a treure el cap fins d’aquí deu dies. I com ho expliquem, aquesta Setmana Santa, a Jimmy Carter, a Mario Draghi o a l’obrer de Gelsenkirchen que ens honra amb la seva visita i la de la seva dona?
La classe mitjana omple la costa, l’Empordà, la Cerdanya i els vols a Praga o Berlín per fugir de la crisi en la qual viu, una reacció que sembla contradictòria, però que és molt nostra. D’aquesta forma, Barcelona és deserta i només quedem els pobres, les vídues i les divorciades sense nens i els divorciats
Viure en crisi ens escau: la gent s’escapa a la segona residència i ho veu com un privilegi i no un càstig
amb nens, col·lectius capaços de transmetre al turista la profunda crisi del país.
La gent, a més, li ha agafat el gust a viure en crisi i no hi ha polític que s’atreveixi a dir “ja hem sortit de la crisi!”, perquè si estant així molts ciutadans marxen deu dies de vacances, aquests mateixos senyors s’agafarien un mes i en lloc de prendre el sol a Cunit voldrien volar a Londres per veure els efectes del Brexit i que bé viuen els anglesos de la perifèria amb els seus trens de rodalies.
No, als espanyols ens van força bé les crisis perquè així el poble s’escapa a la segona residència i viu l’experiència com si fos un privilegi i no com el càstig diví que és tenir una segona casa, una segona neteja, una segona contribució urbana i una segona esclavitud conjugal.
Als nostres dirigents, la crisi ja els va bé. Els uns, per dir que gràcies a ells estem a punt de sortir-ne; els altres, per justificar que cal inventar un Estat nou on mai no hi haurà crisis; i els nouvinguts, per justificar que urgeix una nova esquerra, amb tics de comunitat de veïns indignada i un llenguatge dels anys 70, tan pesat i un xic buit.
Viure així és morir d’amor, de despesa en gasolina i de vermuts al sol, i tot per culpa de l’Estat, que en lloc de garantir i finançar l’individualisme de l’espanyol al·lega manca de recursos i té com a rostre el senyor Montoro, amb aquella cara de jugador de dobles que així que pot et tira la bola al cos i després deixa anar amb mig somriure un “ui, ho sento molt”.
El periodista ignora la durada d’aquesta crisi que ha deixat buit el barri de classe mitjana i que em va permetre dissabte comprar gambes, llagostins i unes escopinyes esplèndides a bon preu mentre ens preguntàvem, la peixatera i jo, quant falta per el canvi de conjuntura.