Pilat, el contemporani

La santedat va passar definitivament de moda quan la cultura va entronitzar el valor de la provocació (en un sentit ample de la paraula: fomentar hostilitats, generar antagonismes, despertar irritacions). Es diu que l’estrès polític que, des de fa anys, posa a prova la tensió arterial de catalans, espanyols i occidentals en general és conseqüència del gran crac econòmic del 2007, però no es pot descartar que també sigui conseqüència del triomf cultural de la provocació. En efecte, després de convertir-se en un succedani de la creativitat, la provocació va cristal·litzar en tendència de masses. És la forma més contemporània de la cursileria: pessigar qui sigui i com sigui sembla l’únic al·licient dels que agafen el telèfon per perpetrar un tuit. L’obsessió dominant d’humoristes, polítics, dramaturgs o columnistes és captar l’atenció amb el vell procediment de tocar la pera. O amb un altre procediment no menys arcaic: teatralitzar la indignació (és a dir: reclamar als altres el respecte que hom és incapaç de donar-los).

Ni que sigui per portar la contrària als valors de la hostilitat, l’antagonisme i la indignació, la Setmana Santa ens remet (no cal que sigui en forma de creença, n’hi ha prou que ho sigui en forma de mite) al personatge de Jesús, que va travessar la història de la humanitat amb un capteniment inèdit: acceptant la burla, la tortura i la mort sense oposarhi resistència. Per a una societat que idealitza l’hostilitat, que entronitza el plet i s’esqueixa de manera compulsiva davant de tots els afronts reals o imaginats, no hi ha res tan xocant com el capteniment de Jesús. Un tipus que havent conegut un cert èxit social, és perseguit, traït i, abandonat dels amics, jutjat de manera sumaríssima. Subhastat a la plaça pública, la massa prefereix un rebel violent com Barrabàs. Torturat, burlat i envilit, és sotmès a la mort lenta i dolorosa.

Segons les cròniques o evangelis que els seus seguidors van escriure un parell de generacions més tard, aquest home, malgrat haver sofert tant, no va protestar gens: va perdonar a tothom. No deixa de ser estrany que un personatge com aquest hagi estat el principal referent de la cultura occidental durant els darrers dos mil anys d’història. Certament, els seus seguidors moltes vegades, al llarg dels segles, van capgirar i pervertir el seu mestratge: sovint de manera obscena i escandalosa (i des del primer moment: en algun passatge de l’Evangeli de Mateu ja hi apareix la descripció de “tot el poble” jueu com a deïcida: un dels fonaments històrics de l’antisemitisme). Malgrat tots els malgrats, els valors que més han contribuït a alliberar la humanitat tenen arrel en el llegat cristià, en la tradició d’un Déu que es deixa matar per a salvar la humanitat. Els tres colors de la revolució francesa (igualtat, fraternitat i llibertat) són herències evangelistes, de la mateixa manera que l’universalisme contingut en el famós himne socialcomunista (“És la lluita darrera, / unim-nos i demà / la internacional / serà el gènere humà”) comença a concretar-se, si no ben clarament en les paraules de Jesús, sí en les primeres comunitats cristianes que, sobretot a través de Pau de Tars, van generalitzar el cristianisme més enllà del tronc inicial jueu.

Després d’anys de desconnexió cristiana, quan gairebé ja no queden rastres de la cultura catòlica, més enllà de BenHur, mones, processons i altres tòpics d’aquests dies, potser és possible retornar amb ulleres lliures de prejudicis a les narracions evangelistes de la Setmana Santa. Més enllà de la seva fonamental dimensió cristiana, també ens parlen, i amb molta finesa, de la condició humana. Els aplaudiments amb què Jesús és rebut el dia de rams ens recorden que la multitud era tan capriciosa ahir com ho és avui. En l’últim sopar amb els amics, l’afecte es barreja amb la sospita de traïció; i el goig del vi compartit amb la tristesa del comiat. Quan la tragèdia és a punt de començar, durant la conversa íntima amb el seu pare, Jesús apareix escindit entre el sentit del deure i el desig de desertar. Cada petit episodi és ple de densitat humana: la negació de l’amic Pere, la traïció del company Judes. O els dubtes del poderós Pilat.

Obligat per pragmatisme polític a condemnar algú a qui no troba indicis clars de culpabilitat, Pilat es renta les mans en un gest, mil vegades repetit en política. El símbol de la indiferència del poderós que rebutja assumir la responsabilitat del seu càrrec.

Pilat, que segons els historiadors era molt més violent i tremendista del que narren els evangelis, és potser el més contemporani dels personatges de la passió. Per aquest gest d’indiferència que anteposa l’interès personal a la responsabilitat. Però també per la pregunta que reporta l’Evangeli de Joan: Durant l’interrogatori, Jesús contesta: “Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Però Pilat el talla en sec: “I què és la veritat?”. Vet aquí el primer líder declaradament relativista. Pilat, el primer defensor de la postveritat.

“Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”, diu Jesús; i Pilat el talla en sec: “I què és la veritat?”