Louisette i l’amant
Vaig buscar a la biblioteca el meu vell exemplar de L’amant editat per Tusquets. En els últims mesos, tres dones ben diferents –o no tant–, Juliette Binoche, Marta Sanz i Delphine de Vigan, m’havien confessat la seva fascinació per aquest llibre i per Marguerite Duras; de quina manera les havia marcat, com es van quedar atrapades en la seva prosa, en aquell deixar-se envair per la sensació constant.
Sempre es torna a Duras, o més ben dit, cal tornar a ella quan enyores la seva respiració lenta, una manera d’escriure que tant s’assembla als silencis de l’amor. La seva obra manté intacta la tensió eròtica i existencial a través d’una sintaxi combativa que plasma el seu dubte en veu baixa. “Perquè el món sigui suportable, és necessari exorcitzar les obsessions, però l’escriptura pot tant amagar-les com revelar-les”, assegurava.
El cas és que, quan vaig tenir entre les mans el llibre subratllat –la portada esgarrapada, senyals a les vores de les pàgines–, vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al fons de la prestatgeria. Es tractava d’un exemplar en francès, una primera edició reduïda de 99 còpies, d’Éditions de Minuit. Malgrat ser un llibre de vell, estava plastificat amb pressa. En la seva primera pàgina, un nom, inclinat a la vora, escrit a llapis per no molestar: Louisette. La lletra era adulta, i vaig començar a preguntar-me com seria aquella dona que va trobar el temps de folrar el llibre i col·locar-li una faixa retallada, amb l’anunci: “Prix Goncourt 1984”. Però això no era tot, a l’interior de la portada, doblegat i custodiat pel folre, hi havia una retall de Le Figaro Magazine. Era un exordi de l’obra, firmat per François Nourissier, aleshores secretari de l’Acadèmia Goncourt, i començava així: “Per què ens sorprenem que el ‘gran públic’ hagi convertit en triomf aquest llibre? Això seria tractar els lectors de rucs, que no ho són”.
De seguida em vaig imaginar Louisette, pulcra i detallista, amant dels llibres. El seu exemplar, que havia oblidat del tot –vaig trigar a recordar que l’havia comprat als bouquinistes del Sena– es conserva impecable. Tan sols unes taques d’òxid en la primera i l’última pàgina. Els fulls guarden l’excel·lència del paper usat, però no tenen cap marca o traç. Vaig pensar que Louisette no hauria volgut vendre’l mai: no tant per ser una primera edició –dels més de tres milions d’exemplars que s’han editat de la novel·la–, sinó per la delicadesa amb què l’havia cuidat. Em vaig dir que probablement ja hauria mort, i que algú hauria venut les seves pertinences a un brocanter, que la crueltat del pas del temps havia enterrat tot el que va poder sentir quan va llegir les línies entretallades de L’amant, però que, tot i així, havia sobreviscut la seva empremta, la d’una lectora anònima que havia deixat al seu llibre un tranche de vie, retalls d’una vida entre els quals acabes trobant un tros de la teva. Si ets viva, Louisette, dona senyals i et tornaré el teu llibre.
La lletra era adulta, i vaig preguntar-me com seria aquella dona que va trobar el temps de folrar el llibre