Unitat per a Catalunya

Sostinc l’evidència que no existeix a Catalunya una majoria suficient que permeti construir un Estat independent amb garanties. Afirmo més. Si avui hi hagués un referèndum amb tots els reconeixements, la victòria de la independència pel 51%, cosa llunyana si ens guiem per les enquestes, seria insuficient per construir la república, perquè la seva fragilitat i risc exigirien una cohesió coercitiva i punitiva.

Constato que n’hi ha hagut prou amb què Rajoy formulés unes tardanes i modestes promeses d’invertir en unes infraestructures necessàries per a l’economia espanyola, perquè es desencadenés una cridòria contrària de centralistes i progres, només perquè aquella despesa es realitzava a Catalunya. Ni racionalitat liberal ni punyetes, als catalans ni aigua. Des de Catalunya i davant d’aquest estat de coses s’apel·la a l’amunt i crits del procés, o a la panacea del diàleg. Són dos carrerons sense sortida. Un per estar mancat de força, l’altre per no tenir interlocutors. Salvar aquesta situació només és possible si els catalans reconstruïm la unitat política, i exercim la seva força a Espanya, de bones maneres, de parlamentàries maneres.

Aquesta unitat no pot néixer del subjectivisme del desig, del “segueix-me a mi”, sinó de les causes objectives que la fan possible: el punt de trobada dels diferents vectors polítics, que per a uns serà el màxim a què poden arribar i per a altres el mínim.

I aquest espai de trobada només pot ser l’“Acuerdo de Programa Común para Cataluña” com a compromís de l’Estat, aprovat al Congrés dels Diputats, perquè amb l’actual correlació de forces els diputats catalans són determinants. Només cal concretar un comú denominador raonable. Així l’independentisme aconsegueix enfortir Catalunya i millorar el seu benestar. Els partits oposats al procés demostren que la seva discrepància no vol dir eludir el bon servei als catalans. El PP ni tan sols hauria de comprometre’s. N’hi hauria prou amb què assumís l’acord de la majoria parlamentària alternativa. Així podria abordar les solucions sense encabritar una part dels seus. Espanya encarrilaria un problema enquistat i de pas racionalitzaria l’Estat i la seva despesa pública. La política guanyaria en concòrdia i amb això un millor funcionament institucional. Ningú es desdiria del seu horitzó polític.

No estic proposant res estrany, Solidaritat Catalana va ser molt més. Sou potser menys capaços ara?