Mai no parlo dels àrbitres, però...

Els experts en Rússia deien que no es podia especular sobre l’atemptat i tot seguit feien hipòtesis amb delectança

Avui fa tot just una setmana de l’atemptat al metro de Sant Petersburg. Per raons que ara no venen al cas, dilluns passat em vaig passar gairebé cinc hores conduint per l’autopista en dues tongades, de manera que vaig tenir temps sobrat per anar seguint les informacions que les ràdios anaven filtrant sobre l’incident. En ple segle XXI, la ràdio és un mitjà òptim per seguir l’actualitat informativa, però si a més tens un volant entre mans esdevé l’únic canal possible. Ni tele ni diaris de paper ni digitals ni xarxes socials. L’única opció és la ràdio. Qui condueix sovint practica el zàping radiofònic entre les emissores que té presintonitzades. Dilluns passat, vaig anar més enllà de les meves dues opcions preferents per anar escoltant com tractaven el tema. En les primeres hores la informació es centrava en la delicada xifra de víctimes i el degoteig d’informació filtrada que caracteritza aquestes catàstrofes. De mica en mica el llenguatge va anar reflectint l’evolució del cas. Ben aviat d’accident van passar a dir-ne atemptat.

Quan vaig tornar a agafar el cotxe, de tornada, el nombre de víctimes ja havia quedat fixat i un segon artefacte havia estat desactivat. Els realitzadors dels programes de tarda de les emissores per les quals vaig anar saltant simultanejaven les connexions amb corresponsals, alguns improvisats, i trucades a experts en la matèria. Vaig sentir quatre o cinc emissores. Cada realitzador els demanava, poc o molt, el mateix: qui podia haver comès un atemptat així i perquè. En general, no eren preguntes punyents i, de fet, semblava clar que n’hi havia prou amb una anàlisi geopolítica genèrica del moment rus. Però tots els experts, la majoria dels quals havia publicat algun llibre sobre Rússia, reaccionaven de manera molt similar. Feien uns preàmbuls llarguíssims sobre la inconveniència d’especular sobre les motivacions o l’autoria de l’atemptat. Feia tot l’efecte que es posaven la bena abans de la ferida, però el tall era net i adversatiu. Un però. Un “no es poden fer hipòtesis, però...”. I tot seguit s’hi llançaven amb delectança de tertulià. Per això els havien trucat, esclar, i segur que podien aportar (i en algun cas aportaven) context aclaridor sobre les circumstàncies actuals de la política russa, però el seu pròleg preventiu quedava en evidència tan aviat com es posaven a desgranar les seves hipòtesis (gihadista o txetxena, segons el cas) en el to desapassionat d’un analista d’una partida d’escacs. Les seves llargues lletanies contrastaven amb el to més alt dels corresponsals, en algun cas improvisats a corre-cuita, que transmetien cròniques amb detalls carregats de connotacions emocionals. Els experts deien que no es podia especular i especulaven, sovint sentenciosos. Els cronistes, en canvi, deien que no es podia especular i es limitaven a narrar.