Paraula de notari
El Consell de Notariat promou la professió entre els estudiants d’institut
Fa uns anys, un professor va preguntar als seus alumnes què opinaven sobre diferents professions, entre les quals la de notari. “Notari? –va dir un alumne–, cal estudiar molt però després et forres, tens molt temps lliure i jugues a golf”. Aquest comentari no s’allunya d’una creença social contra la qual lluita l’organització col·legial del Consell General del Notariat. Ser notari s’associa a pisos nobles folrats de fusta, amb secretaris i oficials ceremoniosos. Ser notari s’associa a un club reservat per als millors, a prop del poder i dels diners. Ser notari és ser un home de cabell canós, a qui saludem aixecant-nos del seient quan entra a l’estança. El que recita “compareix davant meu...”.
Francisco Cano, estudiant de segon de batxillerat a l’institut Doctor Puigvert de Santa Coloma de Gramenet, va ser convidat a viure una jornada en una notaria per comprovar la fal·làcia d’aquests estereotips. Va recalar al despatx d’una dona jove i desimbolta, Carlota Royes (29 anys), que ha ocupat l’última plaça oberta a Barcelona. La seva notaria, situada a prop de la Sagrada Família, està voluntàriament allunyada de l’eix passeig de Gràcia-Diagonal. És una “notaria de barri”, un lloc per traduir la voluntat de les persones en termes jurídics.
“Penca bastant més del que creia, diu Fran, alumne brillant inclinat als estudis jurídics, al final de la jornada. “Què si es treballa? Ja ho has vist. Vaig estar tot el cap de setmana preparant actes”, replica Royes, qui per obrir el despatx ha hagut d’invertir en el seu lloguer, reforma i contractació d’un oficial. “Els costos als clients estan fixats per l’administració, però les despeses del despatx corren per compte nostre”.
A la notaria la jornada ha transcorregut entre compravendes d’immobles, atorgament de poders i redactat de diversos testaments. Fins allà han anat, amb un dels seus fills, Camilo i Innocència. Tenen més de 80 anys i expliquen a Royes i Fran que vendran el cotxe perquè ell no es veu amb ànim de conduir. L’advocada ha redactat les seves voluntats, però la notària vol conversar sobre els seus desitjos. Camilo relata que tenen un pis a l’Hospitalet de Llobregat i un “terrreny” a prop de Barcelona on conrea i on va a “fer pa”. Aquests dies, quan utilitza el forn, l’altre fill que no és a la sala, s’hi acosta. “Pel pa”. Però no acostuma a visitar-los. Així que vol deixar la terra al fill present i el pis, al que no hi és. Però “si la cosa es posa pitjor”, per la salut, un dels seus nets podrà vendre les propietats i pagar una dona que els cuidi. “I si jo no hi sóc, no vull que a la dona li falti res”.
Li toca parlar a Innocència, propietària de la meitat dels béns. “El que faci ell, faig jo”. Però a la notària no li serveix aquest testimoni. El marit i el fill s’avancen i expliquen a Royes, per si no ho ha comprès, la voluntat de la dona, que rau muda i empetitida. Però sí que ho havia entès. “L’hi pregunto a vostè, Innocència”. L’anciana s’atropella amb el nom del net, a qui adora. I se senten exclamacions, que no, que s’equivoca. La notària mana callar els homes i la mira afablement: “Són les seves coses, Innocència, la feina d’una vida. Per això li pregunto a vostè, a qui les vol deixar?”. I respon: “Als fills, com hem convingut”, i afegeix: “Després aniran al net”.
Escriu sobre el paper fent les seves pauses . Escriu amb pulcritud escolar. La dona jove deixa una ràpida rúbrica després, amb la seva mà esquerra, donant fe de la seva voluntat. La rapidesa la va adquirir en els últims mesos. És la firma que va adoptar com a notària, què va incloure, com és perceptiu en la professió, un signe identificatiu. Va triar una balança.
Per la notaria passa la vida. Fran ho acaba de descobrir. Estudiarà a la UPF i potser es presenta a una estrada per cantar els temes de l’oposició com va fer Royes. “M’ha agradat el tracte, és com dir-los: ‘no es preocupin amb tota aquesta paperassa tan confusa, jo controlo, i es farà com vulguin’”. Els avis (Camilo i Innocència són noms ficticis) paguen els 50 euros segurs que, quan un no hi sigui, a l’altre no li trauran el que és seu i que, quan faltin tots dos, el seu llegat passarà als seus fills. Paraula de notària.
A la notaria la jornada transcorre entre vendes d’immobles, poders i diversos testaments