L’home darrere l’artista
RICARDO ARDÉVOL (1926-2017) Locutor, empresari i representant
Parlar de Ricardo Ardévol és fer un recorregut per tota una era del món de l’espectacle, el dels xous de varietats i les gires interminables per pobles i sales de festes. La llista dels que van treballar amb ell és inacabable: José Guardiola, Manolo Escobar, Ramón Calduch, Joan Capri, La Maña, Sara Montiel, el Dúo Dinámico, Joan Manuel Serrat... I sobretot Mary Santpere, a qui va representar durant trenta anys.
Va ser d’aquells representants sortit d’una altra època, un terç empresari, un terç amic i un terç psicòleg. Amb molts d’aquells artistes el van unir llaços de tota una vida. Igual que els personatges de Broadway Danny Rose, la pel·lícula que Woody Allen va dedicar al gremi, Ardévol explicava tota mena d’anècdotes. Per exemple, aquella vegada en què va haver de convèncer Joan Capri –còmic genial, però molt mirat amb els diners– perquè actués en un poble, prometent-li que després hi havia sopa de franc. O les bretolades dels Germans Calatrava, que a la que podien enganxaven llaunes als tubs d’escapament dels cotxes.
O els problemes que va tenir al seu Falset natal, on va portar orgullós Mary Santpere. En un moment de l’espectacle, ella en demanava una chaise longue. Ardévol li acostava una cadireta i ella començava a malparlar. Doncs després els representants de l’Ajuntament li van retreure que amb la de butaques que tenien, li hagués donat aquella cadira tan atrotinada. Va haver d’intervenir la Santpere per aclarir que formava part de l’espectacle.
Ardévol va començar com a locutor. Amb només 16 anys ja va entrar a Ràdio Reus. Actuava com a rapsode i actor radiofònic. D’allà va passar a Radio Barcelona, on va actuar amb el mític quadre escènic de l’emissora, que llavors dirigia Armando Blanch i en el qual figuraven Adolfo Marsillach, Núria Espert, i la locutora Encarna Sánchez, entre altres. Ardévol va aprendre allà a declamar amb mestres com Gerardo Esteban i Joaquín Soler Serrano.
Curiosament, la popularitat li va donar ser el locutor de l’oració del rosari, que va fer la seva veu molt popular a finals de la dècada dels cinquanta.
Aquesta etapa radiofònica li va permetre tractar amb nombrosos artistes que van passar per l’emissora. Així va ser com va començar a portar Manolo Escobar. “Aconseguia que actués a les festes populars dels pobles per 300 pessetes”, rememorava. Va crear l’empresa d’espectacles ERA amb la que va començar a representar tota mena d’artistes amb els quals girava per tota Catalunya.
El 1981 es va embarcar en la que va ser la seva empresa més coneguda, El Molino. La històrica propietària, Fernanda Fernández, popularment coneguda com Fernandita l’hi va vendre a Ardévol i el seu soci en l’aventura, Emilio Caballé.
Tots dos van intentar tornar-li el seu esplendor. L’estructura de l’espectacle es va transformar radicalment. Es van portar aires de París, es va instal·lar el play-back musical, però també es va invertir en nous muntatges: havia arribat l’hora del gran espectacle. I es va posar fi al ritme d’espectacle diari. A partir de llavors els artistes tindrien un dia de descans. La foto mostra Ardévol (esquerra) amb Giulietta Masina, Federico Fellini i Jordi Grau davant el teatre.
Va tornar tot l’esplendor a El Molino, però després no va poder evitar la decadència del teatre
Tot i això, eren temps difícils. Arribaven les televisions privades i es van menjar audiència. A finals de 1987 Caballé es va retirar i Ardévol es va quedar en solitari l’explotació. Els següents anys van ser un lent i inexorable declivi. Va confiar en el miracle de les olimpíades del 92, però va passar de llarg. El 1994 va revendre El Molino als seus antics propietaris.
Ardévol va continuar amb la seva carrera de representant i artista: va fer nombrosos recitals poètics. D’aquells anys va quedar la seva amistat amb La Maña, que el va continuar visitant fins a la seva mort, dimarts passat. El seu fill Ricard ha seguit el negoci.