Ievtuixenko

Amb Ievtuixenko se n’ha anat potser l´últim gran testimoni de la poesia com a fenomen de masses. La poesia declamada sense altra música que el so i el ritme de les paraules, com en l’oratòria sagrada o de míting. Passionari, abrandat, ell tot sol omplia estadis.

Nascut a Sibèria, prop del llac Baikal, a la mort d’Stalin el 1953 va voler agafar la torxa de Maiakovski com a impulsor de lectures públiques i es va convertir en la figura clau de la cultura del postestalinisme. Sobretot poeta, era també narrador, escenògraf, actor i director de cine. Pasolini mateix va pensar en ell –com també en Allen Ginsberg, Jack Kerouac i fins i tot Luis Goytisolo– com a protagonista de la seva pel·lícula L’evangeli segons sant Mateu.

Inconformista, desinhibit, sobretot amb una ampolla de vodka a l’abast, Ievtuixenko va arribar a ser un poeta popularíssim no només a l’URSS d’entre la guerra freda i el desglaç sinó també als molts països que va visitar com a exponent de la cultura soviètica. Creient en les bondats del comunisme, era en el fons un romàntic defensor de la puresa d’un idealisme revolucionari que considerava traït per buròcrates i arribistes.

El recordo a Barcelona, quan va venir per a la commemoració del cinquantè aniversari de la fundació del PSUC, l’estiu de 1986. Va beure com un cosac quan uns quants escriptors vam sopar amb ell a la bodegueta del Gran Cafè, del carrer Avinyó. Alt, corpulent, portava pantalons ataronjats i s’expressava en un espanyol bastant acceptable, après possiblement a Cuba, on va tractar molt el Che i Fidel fins que va demanar clemència per a Padilla.

Es va oposar també a l’entrada dels carros de combat del pacte de Varsòvia a Praga, la primavera de 1968. Va escriure llavors un poema on demanava que la inscripció a la seva tomba digués: “escriptor rus, esclafat pels tancs russos a Praga”. Se li deu haver respectat el desig?

Va ser un poeta-combatent. I, com a tal, no exempt de contradiccions. “Una de les herències més terribles de l’estalinisme és aquesta deformació psicològica d’una part de la gent”, escriu a la seva Autobiografia precoç publicada aquí el 1967 amb un petit assaig de J.M. Castellet on es remarca el reformisme ètic d’aquell poeta que ja deia que “desapareixen mons, no persones.”

Ievgueni Ievtuixenko ha mort als Estats Units de Trump. I Europa viu una altra vegada l’esfondrament del “món d´ahir”. El Nobel hongarès Imre Kertész –també mort recentment– va profetitzar des del seu autoexili a Berlín que “la tercera generació recuperarà el nazisme, s’identificarà amb ell”. Desapareguda, amb l’oblit cada dia més evident de la història, la mala consciència pels crims del totalitarisme, puja electoralment Alternativa per Alemanya. I a Hongria i a Polònia ja governen líders intolerants. També a Rússia la tercera generació recuperarà, amb Putin, l’estalinisme, s’hi identificarà?... No, si és veritat que tot el que roman ho funden els poetes.

Romàntic defensor de la puresa d’un idealisme revolucionari que considerava traït