Amb equip, sense plantilla
L’escassa aportació de la suplència prefigura un Barça clàssic en el retorn a Europa
Luis Enrique Martínez ha decidit convocar la plantilla sencera per al partit de dimarts contra el Juventus. El Barcelona viatjarà avui a Torí amb els lesionats Arda Turan i Aleix Vidal i amb el sancionat Sergio Busquets. Només en queda exempt Rafinha, que va ser intervingut divendres del genoll dret. Es tracta d’una mesura excepcional, perquè normalment s’aplica només a les finals, però l’entrenador pretén soldar la identitat del grup en un moment d’emergència després de la derrota de Màlaga. La qüestió és que la fractura qualitativa al vestidor blaugrana és cada vegada més evident i ja sembla crònica. La cara B continua sonant fatal, desafinada i confusa, i l’equip alterna actuacions memorables amb sainets com el de La Rosaleda en qüestió de pocs dies. Luis Enrique es va precipitar a l’hora de considerar que aquesta era la seva millor plantilla al Barcelona, perquè la segona unitat no ha respost a les expectatives, i a l’hora de la veritat haurà de jugar-se els títols amb “els onze cabrons de sempre”, com deia John Benjamin Toshack.
Havia transcorregut poc més de mitja hora del partit de Màlaga quan el tècnic del Barça va reconèixer de manera implícita però pública la seva frustració i va admetre l’error de càlcul. Va fer que Iniesta i Sergi Roberto comencessin a escalfar per recompondre una organització que queia al mig del camp. Va retirar Denis i Mathieu a la mitja part, però no va voler estigmatitzar André Gomes. El portuguès va poder continuar deambulant durant els primers quinze minuts de la segona part. Ha estat present (9 vegades com a titular) en 14 dels 15 partits que el Barcelona no ha guanyat aquesta temporada. Una dada oposada a les xifres de Samuel Umtiti (el Barcelona ha guanyat 18 dels 19 partits de Lliga en què ha intervingut el francès, gairebé sempre des del començament) i que explica l’estatus que cada jugador ha adquirit en l’ordre de preferències del barcelonisme.
En les últimes tres temporades el Barcelona ha invertit una mica més de 340 milions d’euros en 15 incorporacions. Únicament Rakitic, Suárez, Ter Stegen i Umtiti han aconseguit l’estatut de consolidat, de manera que si l’equip aconsegueix classificar-se per a la final de Cardiff és ben probable que si no intervenen lesions o sancions no presenti més d’un o dos canvis (Umtiti i Sergi Roberto) respecte al que es va adjudicar la final de Berlín el 2015. Feia aquest efecte, potser tergiversat pel cost de determinats fitxatges (35 milions per Gomes, 30 per Alcácer), però no ha resultat ser la millor plantilla de Luis Enrique ni de bon tros.
Les mancances es fan més evidents quan es comparen amb el màxim adversari. El Madrid tindrà altres defectes, però li sobra munició a la banqueta, amb jugadors capaços de canviar el signe de partits adversos o d’assumir la titularitat en qualsevol circumstància. Lucas,
Asensio, Isco, Morata, Kovacic... En el cas blanc el més sorprenent és que Zidane persisteixi amb la davantera titular quan les alternatives solen oferir millors prestacions.
El Barcelona va abdicar a Màlaga de l’autoritat a la Lliga i demà es juga les possibilitats a la Champions. Quin equip compareixerà a Torí? El fastuós i exuberant que va mortificar el Sevilla el dimecres passat o el grup frustrat i depriment que tres dies després no va guanyar-se la victòria a Màlaga? El conjunt salvatge que va esgotar les existències de testosterona per eliminar el PSG en una remuntada inèdita o el que va naufragar tot seguit a Riazor en un altre compromís fonamental? La diferència entre els dos Barcelones és substancial, tant en la posada en escena com en els resultats. La cara A acapara tots els èxits, la B aglutina rotunds fracassos.
L’abundància de rotacions, coherent amb l’objectiu de prevenir lesions i càrregues psicològiques, ha acabat posant en qüestió el desenllaç de la temporada. Un mal necessari derivat d’una planificació errònia? Al final la fractura entre titulars i suplents és insalvable i són els primers els que hauran de determinar la sort d’un curs ben estressant.